11 de setembre (1): i si cerquem altres veus?

Resulta aclaparador comprobar com l'11 de setembre es presenta sempre, i enguay de manera especialment aguda, com un déjà vu constant. Sempre els mateixos micros, davant les mateixes boques, pronunciant les matixes paraules. Potser d'aquí aquest cansament que tothom panteja, però que ningú acaba de diagnosticar. Comencem doncs la primra entrada de l'11S d'enguany publicant aquesta intervenció.

L'autor és el nostre company, polemista i amic de Les Cosetes, Noël Climent (vid. foto), secretari general de CCOO de SONY. Es tracta de la transcripció de la seva intervenció en les darreres jornades anuals de la Secretaria d'Immigració de CCOO de Catalunya. Allà presenta i reflexiona entorn a una iniciativa que van dur a terme la gent de la seva secció sindical davant de l'arribada de treballadors estrangers. No cal ser una eminència per veure fins a quin punt el Noël parla d'una manera de construïr una societat, un país.

Un reflexió per anar obrint boca:

hi ha uns espais informals importantíssims en el dia i dia del treball en una fàbrica o en qualsevol altre entorn. El cafè, anar a esmorzar, els deu minuts que parem, és impressionant veure com allà hi ha la taula dels negres, la taula dels japonesos, allà hi ha la taula dels que són de Sabadell i allà hi ha la taula de les nenes que fa vint anys que estan a Sony, que vénen de quan la fàbrica estava a Parets i que no s’ajunten amb ningú més. S’han d’aprofitar aquests espais, primera, per aconseguir que entre ells hi hagi interacció i, segona, és l’espai on nosaltres hem de poder fer la feina d’anar i ajudar que es produeixi aquesta participació i aquesta interacció entre ells. Crec que és el més important però, al mateix temps, és el més complicat perquè és eteri. És molt difícil anar-hi i, a part, quan ens formen com a sindicalistes ens diuen que hem de saber de salut laboral, de mètodes i temps, dels tipus de contractes. Però a ningú li diuen, primera, que hem de ser molt bons venedors i segona, que les persones són molt complicades i que tractar amb les persones no sempre és fàcil.

Aquí trobareu la intervenció complerta. Demà, a portar flors.

Recomanacions cap de setmana (2)

L'actual casa el senyor de la foto és sempre una bona sortida pel cap de setmana. L'antiga casa també, però ara al MNAC hi ha com a exposició temporal El cartell modern a les col·leccions del Gabinet de Dibuixos i Gravats que té molt bona pinta. Un rollo cultureta que queda molt bé de comentar fent el cafè del dilluns, sense ser massa farragós.

Apa, boncap de setmana, i agafeu aire pels festejos nacionals que s'apropen (ja n'anirem parlant).

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

S'acosta l'11 de setembre i ja està aquí el Seminari Salvador Seguí de CCOO

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

Hi intervindran:

• Andreu Mayayo. professor d'història contemporània de la UB
• Josep Oliver. professor d'economia aplicada de la UAB
• Joan Coscubiela. secretari general de CCOO de Catalunya

DEMÀ, 7 de setembre a les 11h

a lasala d'actes de CCOO de Catalunya (Via Laietana 16 BCN)

el futur de l'esquerra francesa (2)

Fa un parell de diumenges La Vanguàrdia publicava un article interessant del que n'he perdut la referència. En síntesi, l'autora explicava que darrerament s'ha descobert que (per una qüestió de dopamina, crec recordar) el que va d'allò més bé per a la nostra felicitat (els termes són meus, no en feu cap cas) són els reptes que tenim un 50% de possibilitats d'assolir. Com més varia aquest percentatge, pitjor. Així, tant els reptes inassequibles com aquells que podem abastar sense esforç ens desmotiven. Una hipòtesi que apuntava l'autora és que, de manera similar al que passa amb determinades drogues, el fet que una persona s'acostumi a viure sense reptes (sigui perquè tot el que es planteja està al seu abast o sigui perquè res del que voldria li resulta assolible) és possible que produeixi una afectació permanent i irreversible de la nostra capacitat per a èsser feliços. Certament, la caricatura de l'emperador romà aburrit enmig de l'excés i l'indolència, ja apuntava alguna cosa.

En un moment en que l'esforç personal irromp en el debat polític, en bona mesura de la mà d'en Sarkozy, la gent de la gauche tornem a còrrer el risc de cedir el monopoli de la qüestió a la dreta. El PP porta temps darrera del tòpic. Recordes quan en la primera edició del concurs-reality televisiu Operació Triunfo el PP el va presentar com a paradigma del seu model? Les crítiques permanents que plouen de tot arreu a la minva de l'exigència en el sistema educatiu, o el discurs contra els pobres-subvencionats cada cop més estés, són mostres paleses d'aquesta ofensiva per l'hegemonia dels valors que planteja la dreta. I les coses com siguin, la gent d'esquerres els hi estem deixant tota l'esquadra lliure. Quan l'ofensiva hegemònica culmini, l'esquerra acabarà claudicant i assumint amb més força el discurs sobre l'esforç de la dreta, i com sempre que passen aquestes coses, pringarà. Si no, que li preguntin a Madame Royale.

En l'entrada anterior a aquesta, hem pogut comprobar com els socialistes francesos recullen en el seu diagnòstic una autocrítica severa en relació a la necessitat de valoració de l'esforç. La diagnosi és al meu parer encertada, però el tractament pot ser devastador.

Penso que la resposta a l'andanada de la dreta en el tema de l'esforç hauria de començant tenint en compte la cosa de la dopamina. Certament la vida sense reptes és aburrida. Però d'igual manera, la vida rodejada de reptes a l'abast d'altres però inabastables per un mateix resulta profundament frustrant. I la frustació produeix banliues. La primera trampa del discurs dretista és que parteix de la consideració que totes les persones sortim des d'un mateix punt en la carrera, mentre que la realitat és que alguns parteixen de posicions inicals molt més endarrerides que d'altres. A molts, de fet, els hi han fotut els peus en formigó. La segona trampa és l'assimilació de l'esforç a l'individualisme i la insolidaritat. Allò que ha fet avançar a la humanitat en el camí de la civilització ha estat l'esforç col·lectiu i solidari. Aquells que han aconseguit posicions més ventatjoses e detriment d'altres no acostumen a ser els que més s'esforcen, sinó els que compten amb una posició de domini que els hi permet aprofitar-se dels esforços aliens.

Un discurs (i sobretot una pràctica) d'esquerres sobre l'esforç, aplicat a l'educació, a l'organitzció i retribució del treball, a la política fiscal i l'estat del benestar no seria pas un mal punt de partida per llançar la contra-ofensiva per la necessària hegemonia dels valors.

El futur de l'esquerra francesa (1)

Els socialites francesos estan panteixant en aigües pantanoses. Vista l'evolució del socialisme europeu, el darrer espectacle italià va ser per posar-se a plorar, moltes coses depenen dels debats gals. Vist que a l'esquerra francesa els hi estan rapant les barbes a base de bé, hauríem d'estar molt més atents del que estem si no és que volem anar posant les nostres en remull. D'un dels raports dels debats sostinguts a la universitat socialista de La Rochelle, en manllevo unes quantes reflexions que penso que ens harien de fer reflxionar, i molt, a l'esquerra social i política d'aquí. Fins i tot pels que no hem estat iniciats en la llengua de Georges Moustaki, em sembla que la versió original és prou comprensible.

De fait, le thème de la revalorisation du travail revient en force dans le débat politique et l’on a vu comment Nicolas SARKOZY a su l’exploiter. [...]

Rien ne sera possible sans l’installation d’une maîtrise de nos dépenses de protection sociale. Pour paraphraser Michel ROCARD, cette institution s’érige en véritable tour Eiffel de la République. Ce rappel ne doit pas nous empêcher de dire le déficit cumulé depuis 30 ans de ces institutions : 70 milliards d’euros. Si les socialistes n’abordent pas cette question lucidement, la droite poursuivra son procès en inefficacité et en mauvaise gestion pour imposer dans l’opinion la nécessité d’une privatisation. [...]

Des conséquences : une stagnation scientifique, un recul industriel et un tissu fragile de PME qui les rend plus vulnérables aux délocalisations. Les responsabilités de la droite sont écrasantes. Mais ce constat interpelle la gauche également qui doit savoir sortir de la seule logique réductrice des moyens et de ses méfiances à l’égard de l’entreprise pour répondre à la crise de l’investissement. Des inflexions ont été clairement affichées pendant la campagne de Ségolène ROYAL et dans la promotion du concept de socialisme de production. [...]

L’autre grand trait de l’état de la France, c’est le chambardement de sa hiérarchie des valeurs. En quelques années, les thèmes de l’effort, du mérite, de la réussite ou de l’autorité se sont substitués à la description de la fracture sociale. En quelque sorte, la société se désolidarise.

Les causes de cette évolution sont multiples : chômage de masse, précarisation massive, ghettoïsation de l’habitat, développement des nouvelles technologies, échecs récurrents de certaines politiques publiques … Mais au total, nos concitoyens deviennent de plus en plus critiques à l’égard de l’assistanat et expriment une forte défiance à l’égard des pauvres. [...]

Oui, à l’évidence, la rénovation doit commencer par une redéfinition de notre hiérarchie des valeurs en rappelant que la solidarité a pour corollaire la responsabilité individuelle et la reconnaissance de la promotion de l’effort. [...]

Pour autant, les socialistes doivent contrebattre la vision défensive que nous avons du Monde. Nous aspirons à introduire plus de régulation dans des échanges mondiaux et nous montrons une franche hostilité aux institutions en capacité de le faire : qu’il s’agisse de l’OMC ou du FMI.[...]

Concernant la démocratie sociale, il plaide pour une évolution qui aboutisse à la désignation d’interlocuteurs représentatifs en capacité d’engager de véritables négociations débouchant sur une contractualisation légitimée par les salariés. [...]

Par ailleurs, notre pays subit également une crise morale dont les conséquences peuvent être supérieures aux crises économiques et sociales et qui laisse nos concitoyens incapables de se projeter dans l’avenir.

Aquí hi ha l'accès a la versió íntegra

Recomanacions cap de setmana

Aquest vespre a 8TV fan la Reina d'Àfrica, una pel·li d'aventures de quan les actrius no havien de recautxutar-se ni els actors anar al gimnàs.

Jo de tu no me la perdria, foraster. La Catherine i en Humphrey bé s'ho valen.

3 persones avui

Tres persones a Espanya s'han despertat aquest matí d'hora. S'han vestit. D'empeus, o tot just seient a la punta de la cadira, han pres el cafè que es rescalfava al fogó mntre es pentinaven i rentaven les dents. Amb els ulls encara clucs han anat a agafar el cotxe, el tren o l'autobús que els porta cada dia a la feina.

Cap de les tres tornarà a casa seva aquest vespre.

Álgú va decidir en algun moment que la formació en salut laboral als treballadors de l'empresa es fes de manera rutinària als simples efectes d'evitar una sanció. O que no calia bus d'empresa si la gent ja va amb el seu cotxe. O que s'estalviarien costos si es contractava als treballadors mitjançant una empresa creada fictíciament. O que en comptes de contractar més persones es podia fer forçar la màquina a les que ja estaven contractades. O que no calia donar d'alta a la Seguretat Social a qui no està en condicions de reclamar res.

Demà hi haurà tres persones menys rescalfant-se el cafè amb llet del dia abans.

A toro passat (2): L'afer Navarra

El Mestre i la caricatura

A Les Cosetes sempre hem fet reivindicació de Maquiavel i els maquiavèl·lics, els de debó no de qualsevol que va per la vida de xungo, eh? Com que vivim en un temps dominats pel periodisme i l'editorialisme fast-food, l'etiqueta de maquiavèl·lic s'aplica de manera automàtica a qualsevol secretari d'organització d'un partit polític com a sinònim de "xusquero", calculador o poc sensible a l'ètica. Pobre Nicolau, ell que era tot un idealista. Si a més resulta que el secretari d'organització en qüestió és gallec (una terra molt fructífera en maquiavèl·lics de debó i de metida), miel sobre hojuelas. La cosa està que per a un seguidor del mestre, l'aplicació de l'adjectiu maquiavèl·lic al Pepiño Blanco fa que els budells es queixin d'allò més, i la darrera prova l'hem tingut en la gestió de l'Afer Navarra, la penúltima vergonya política que ha esquitxat la premsa.

Deia el mestre Nicolau que un conflicte s'ha d'afrontar en el moment que es planteja, que si s'aparca per a més endavant l'haurem d'acavar afrontant en pitjors condicions quan ens esclati a la cara. El cas Navarra ha estat un exemple de llibre al respecte. El PSOE tenia diverses opcions: pactar un govern am NaBai (que estaven fent esforços molt importants en aquest sentit com cedir la presidència tot i comptar amb més vots i escons, moderar el discurs o renunciar a l'acord a Pamplona), mirar cap a una altra bada fins passades les generals o formar govern amb UPN. En comptesde triar cap d'aquestes opcions, el PSOE ha optat per la quarta: fer el paperina. Allargar la situació fins que s'ha podrit i acabar pillant per tot arreu. El PSOE podria haver aprofitat la situació de força en que es trovava després del debat de l'Estat de la Nació, haver presentat l'acord amb NaBai com una demanda de les seves bases i de la ciutadania navarresa (cosa que era certa) i capitalitzar la pèrdua d'un important govern autonòmic per part del PP com un exemple més de com un partit situat en la radicalitat nacionalista i absolutista és incapaç d'articular Espanya. A ningú se'ns escapa que el fet de que aquest govern fos precisament el de Navarra tenia una especial trascendència política.

Però al PSOE li ha mancat valentia i s'ha deixat dominar per la por al xantatge del PP. En canvi ha gastat tota la seva prepotència amb un PSN tractat de manera absolutament humiliant i antidemocràtica. Què ha aconseguit amb això? Aplacar al PP? És clar que no. Neutralitzar el seu discurs? Clarament no. En canvi ha aconseguit deixar descontents als votants que haguessin estat favorables al canvi de govern i també als que no, que han percebut com el tacticisme podria haver portat a una sol·lució diferent. Ha escapçat al PSN, i el sotmet a una fort crisi. Amb quin ànim hauran de fer campanya en les properes elccions generals un militants menystinguts i humiliats? El toc de dignitat l'ha posat la direcció de les Joventuts Socialistes navarreses amb la seva dimissió en bloc.

Pepiño, aquest setembre també casques. Apa, a repetir curs.

A toro passat (1): el cas Piqué

Aquest temps sense escriure han passat moltes coses. Així que, fent gal·la novament del nostre menysteniment dels criteris d'actualitat, a Les Cosetes iniciem aquesta bonica secció per comentar els culebrots estiuencs, enguany especialment notables. I comenecem pel "relleu" a la direcció del PPC.

L'ocàs Piquè és també la crònica d'una mort anunciada i postergada. Precisament per això no s'haurien de buscar les causes en elements d'estricta conjuntura o relacions personals, a les que tant aficionats són els periodistes de les conspiracions. Piqué arriba al govern Aznar com a insígnia de l'estratègia aperturista d'un PP que necessita recolzaments al Congrès de la resta de les dretes nacionalistes per un trajecte llarg (tothom va certificar massa apressuradament la fi definitiva de les majories absolutes), però també en una estratègia d'ampliació de la pròpia base socio-electoral i de la xarxa de contactes i complicitats més enllà de la caverna.

El trasllat a Barcelona per a encapçalar el PP (després PPC) és un subproducte de la mateixa operació. Amb Pujol pre-jubilat molts van escriure un guió: després del final de cicle i sense el patriarca, CiU estava avocada a perdre les eleccions, després d'això CiU s'acabaria descomponent un cop perdut l'element unificador del poder a la Generalitat: sense els quarters d'hivern municipals, CiU no podria suportar una travessera pel dessert. El seu electorat quedaria repartit entre el que quedés de la nova CiU, ERC, PSC i PP. I tots es van llançar sobre un cadàver que encara respirava. Així calia un gir del PP a Catalunya per tal de situar-se en bona posició per estendre les xarxes sobre la part alíquota corresponent del patrimoni electoral convergent. Confondre CiU amb UCD o el CDS va ser un error que només es pot explicar pel subjectivisme de les parts interessades.

CiU va ser dessallotjada de la Generalitat, però no es va descompondre. D'altra banda, el gir de la segona legislatura Aznar aigualia els gestos cada cop més desesperats de Piqué i els seus homes. I el tercer factor: la gent del PPC "de tota la vida" no veien amb bons ulls el gir brusc de timó ni reconeixien en Piqué el seu líder, hi havia molt d'enyor dels lideratges bruscos que tan bons resultats havien donat en el passat davant l'aire intel·lectualitzat, displicent i superb d'en Piquè. El pas del PP a l'oposició i l'estratègia de confrontació salvatge van fer cada cop més inviable l'estratègia Piquè. En la dinàmica general a Espanya de confrontació brutal dissenyada a la sala de mapes del Carrer Génova, no tenia cap sentit el fet diferencial del PPC. D'una banda esdevenien estèrils tots els esforços per atraure sectors electorals propis de CiU, perquè aquests esforços quedaven anul·lats per l'estratègia general. D'altra banda el missatge del PP esdevenia incoherent a Catalunya respecte el conjunt, la qual cosa desorientava a l'electorat "pata negra" a Catalunya (que com les meigas, haberlo haylo). L'emergència de Ciutadans va fer palesa aquesta situació.

From lost to the river. El PP ha fet el menys dolent que podia. Tal i com estan les coses recuperar les aspiracions per tal d'atreure un nou perfil de votant era absolutament impossible. Tant per tant salvem el propi.

No sento simpatia per Piquè. Sempre m'ha molestat aquella actitid seva de "per què un tío tan vàlid com jo he de perdre el temps constantment defensant allò que és evident davant aquesta colla d'insolvents". Personalment trobaré a faltar a en Josep Vendrell, sens dubte un dels millors parlamentaris catalans. Pel que fa a la gent que entra em semblen tots tallats pel mateix patró que l'Alberto Fernández: esforçats, agressius però sense gràcia. Una convinació letalment aburrida.

Mil disculpes

Mil disculpes als amics i visitants que us heu deixat caure per aquest raconet durant les setmanes d'estiu. Enguany necessitava moooolt les vacances, també de bloc. Però hauria d'haver deixat l'avís i no fer perdre el temps al personal.

Em sap greu

la no-constitució europea: una veu lúcida

Del corresponsal de Les Cosetes a Brussel·les

Fa alguns dies, l’Andrés ens deia des de Les Cosetes (LC) que trobava a faltar reflexió sobre la construcció europea des del camp dels que vam votar no a la constitució europea. Tenia raó: alguns ja vam dir que, després del referèndum, deixaríem de classificar els europeistes d’esquerres entre els del sí i els del no. Per alguns, els camps van desaparèixer el 21 de febrer de 2005 i, per tant, no hem pretès organitzar reflexions exclusives, sota la lògica d’un sol dels cantons de la frontera. També és veritat que no tothom ha entès la recomposició de l’europeisme de la mateixa manera.

Ara bé, això no vol dir que no tinguem la nostra pròpia perspectiva sobre el tema. M’he esperat uns dies a respondre al text de LC, volia deixar passar el Consell Europeu de juny. Quatre idees (1-4) sobre el punt on estem i dues consideracions més estratègiques (a-b).

1) S'han salvat les disposicions institucionals contingudes a la Constitució. És a dir, les de caràcter realment constitucional. Val a dir que durant el 2004 alguns ja vam dir que fins i tot si queia la constitució es podien salvar els avenços institucionals. En aquest punt, els socialistes ens miraven per sobre l’espatlla i somreien amb gest d’autosuficiència. L'endarreriment fins el 2014-2017 (5 o 8 anys més tard que el 2009) és pràcticament anecdòtic, en perspectiva històrica.

2) S'ha salvat la Carta de Drets. També dèiem que era possible, amb idèntica reacció per part d’alguns. És veritat que hi haurà països que se’n quedaran fora. Més avall reprenc aquesta qüestió.

3) Hem evitat la constitucionalització de l'orientació liberal de la Unió Europea. L'orientació persisteix (la correlació de forces és la que és), però no està gravada en el marbre d’una constitució (durant el 2004 argumentàvem que volíem els continguts de les parts I i II de la constitució sense els continguts liberals de la III –també aquí reien). És més, es millora el tractament dels serveis públics, i sembla que també es reforçaran les polítiques d'energia i canvi climàtic. S'elimina la “competència lliure i no distorsionada” com a objectiu de la construcció europea. Alguns deien que això era impossible d’aconseguir (atenció: ha estat una demanda del Sarko que il·lustres miglioristi van considerar esbojarrada).

4) Com que el que s'ha aprovat és un tractat més (que conviurà amb el TUE i el TCE), i no la mare de tots els tractats, el marc és ara més flexible. Modificar la constitució hagués volgut dir obrir tots els debats a l’hora (tot estava en el mateix text); ara podrem reobrir els debats institucionals més selectivament i per tant amb més facilitat. Aquest text es vol un pas més en la construcció europea, no un tractat per 25 anys, com la constitució.

a) El procés ha posat sobre la taula amb claredat la necessitat d'una UE de geometries variables. Probablement és una de les millors notícies. És la manera de sortir de la crisi en què havia entrat la UE des de finals des de finals dels 90s i principis dels 00s. Un crisi molt anterior als nos francès i holandès, i de fet la causa mateixa d'aquests nos. L’ampliació de 15 a 27 ha fet impossible l’horitzó d’un federalisme europeu simètric: la UE ja no serà el que els europeistes volíem que fos. I calia posar sobre la taula un horitzó diferent: una UE assimètrica, a la que alguns hi estarem federats i d’altres simplement units. Els nos han permès catalitzar/legitimar la transició entre l’horitzó vell i el nou. Aquest pas era imprescindible, com s’ha vist des del primer de maig de 2004. (Una altra cosa és que el vell europeisme català estigués a la vegada a favor de l'ampliació i en contra d’una UE de vàries velocitats: aquí és on van perdre el tren).

b) Com dèiem durant els referèndums, amb l'actual correlació de forces la constitució estava abocada a ser renegociada (com a mínim) amb els euroescèptics. És interessant el fet que els problemes no hagin vingut tant de francesos i holandesos com dels que encara no s’havien pronunciat. Va ser un error que (la majoria) de les esquerres polítiques i socials es desfessin de tota capacitat renegociadora d'entrada, avalant abans d'hora un text que (tots sabíem que) aniria de cap al pedregar. L’escenari de la renegociació era el més probable (ho dic seriosament, alguns analistes havien arribat a fer càlculs de probabilitats). El problema, en tot cas, és que no hi ha hagut cap contrapès a les pretensions poloneses i britàniques (excepte, parcialment, el no francès, que el PSF no va saber encapçalar i representar políticament). Què tal hagués estat la renegociació si el Consell hagués hagut de guanyar-se el suport dels socialistes francesos, els verds europeus (més modestament, potser) i la CES?

Una cançoneta i mo n'anem (22)

Se eu soubesse

Se eu soubesse que morrendo

Tu me havias

Tu me havias de chorar

Por uma lágrima

Por uma lágrima tua

Que alegria

Me deixaria matar

Amália Rodrigues

Apa, pel cap de setmana aquesta cançoneta de l'actual reina del fado. En té de millors, però aquesta és la que hem trobat i està prou bé.

La bloc-polèmica Chávez

Aquelles persones que es passin per aquí i que portin el temps just, aprofitaran molt millor el seu temps si abandonen en aquest punt la lectura d'aquest article i s'en van a fer una visiteta al bloc del Sandro Maccarrone on trobaran una sèrie de tres articles posant uns quants punts sobre unes quantes is en relació a l'article aparegut recentment a Les Cosetes on posàvem a a parir al col·lega de la foto.

Al primer dels citats articles es fa un repàs de les causes de deslegitimació política i social de URSS. Al respecte només dir que es una falsa resposta. O dit d'una altra manera, res del que s'hi diu és contradictori amb l'article de Les Cosetes, però al Sandro li venia de gust de parlar-ne i ha aprofitat que el Pisuerga passava per Valladolid. En tot cas és una visió força currada i ve bastant a cuento en una reflexió sobre l'esquerra transformadora i la democràcia.

En quant al fenòmen patològic Chávez, el Sandro que es permet força menys llicències que no pas el frívol equip de redacció de Les Cosetes, aporta una sèrie de dades i reflexions que com a mínim mereixen ser conegudes i tingudes en compte. Respondre a moltes de les coses que comenta el Sandro seria reiteratiu, però m'enganxo a un dels aspectes concrets del seu argumentari: el que fa referència a les relacions amb les organitzacions i teixit social de l'esquerra, i en concret les complicitats que Chávez estableix amb les organitzacions socials a Venezuela.

Arranco amb una vivència que no em sembla gens anecdòtica. En una de les edicions de la prestigiosa Escuela del Sindicato Joven de CCOO de Madrid vaig tenir ocasió d'escoltar i debatre amb la responsable de joventut de la CUTV. La CUT va nèixer com una nova central sindical que trencava amb els sectors sindicals corromputs a arrel de l'instrumentalització del conflicte social per part de la dreta antichavista amb la complicitat d'alts dirigents sindicals, especialment a arrel de la vaga en l'empresa estatal de petrolis. Des d'aquest punt de vista la CUT suposa l'esperança d'una necessària regeneració del sindicalisme veneçolà. Doncs bé, he de dir que la intervenció inicial de la citada companya (no en recordo el nom) va ser com gerro d'aigua freda. Per resumir-ho diré que es tractava d'una intervenció que podria haver fet fil per randa un representat apassionat de les "juventudes bolivarianas" si és que tal cosa existeix. En qualsevol cas, va manifestar una manca absoluta de distanciament crític amb el govern, per no dir directament una adhesió incondicional. Com que tothom mereix una segona oportunitat, vaig preguntar a la companya quina era la posicició del seu sindicat davant del fet que Chávez fos un dels líders que a la famosa cimera de Cancún de la OMC decidís deixar a l'estacada a la Organització Internacional del Treball en les seves propostes per a fer avançar els tres objectius prioritaris d'aquest organisme internacional: 1. reconeixement de la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva, 2. eradicació del treball forçós o obligatori, 3. abolició del treball infantil i 4. eradicació de la discriminació en el treball. La resposta va ser encara més decepcionant: pilotes fora.

Rememorar aquesta vivència em porta a entrar en la qüestió que apunta el Sandro des d'un punt de vista més qualitatiu. Existeix una gran diferència entre reforçar el teixit social d'esquerres i establir-hi complicitats estratègiques i generar un teixit social subaltern i auxiliar. El punt d'inflexió entre una cosa i l'altra és l'autonomia de les organitzacions. Segona vivència que vull recordar al respecte: a la primera reunió del Consell Nacional de la CONC que es va celebrar després de la constitució del Tripartit 1.0, van ser força els companys i companyes que van mostrar la seva decepció pel fet que diversos problemes no estaven sent ben atesos per un govern dels que s'esperaven una altra cosa. Això va portar a la Aurora Huerga, Secretària General del Baix Llobregat, a recordar-nos que cap govern, ni que sigui d'esquerres, ens farà la nostra feina. Un govern és un govern i com a tal ha de ser entés pel sindicat, al marge de que hi ha colors polítics amb els que d'entrada podem tenir més coincidències que amb d'altres. Dit d'una altra manera, l'Aurora ens recordava que la millor aportació d'un sindicat d'esquerres no és el reforçament dels partits d'esquerres, sinó el manteniment de la seva independència davant tots els governs.

Les complicitats es poden generar des de la independència de cadascú. Sense independència no hi ha complicitat, hi ha submissió. No crec que la CUTV li hagués de montar el gran pollo a Chávez per haver-se oblidat dels treballadors i treballadores del món a Cancún (tampoc CCOO li vàrem montar al president espanyol) però com a mínim ha de poder generar i mantenir una posició crítica al respecte. Ha de poder dir que allò va estar malament. No conec cap partit ni d'esquerres ni de dretes que no tingui de tant en tant (o tot sovint) temptacions d'instrumentalitzar organitzacions socials (val a dir que alguns ho fan o ho intenten en molta major mesura que d'altres), però és una norma força universal que els cabdills messiànics mai es conformen amb ser-ho només del seu partit. Potser en el cas de Chávez existeix una excusa: deformació professional.

-I el Barça què, un altre cop campió d'Europa?
(...)
- I en Pujol, què n'opina d'això?

"Mentre l'Europa social estigui en perill, Europa també ho està

Fer que la Carta sigui jurídicament vinculant

(Declaració urgent de la Confederació Europea de Sindicats sobre la Carta de Drets Fonamentals)

La CES ha tingut coneixement, amb gran preocupació, que s'han formulat propostes, durant discussions intergovernamentals reservades, per relegar la importància de la Carta de Drets Fonamentals en qualsevol tipus de nou minitractat possible de la Unió Europea. La Carta hauria d'haver estat plenament integrada si el projecte de Tractat constitucional hagués estat adoptat, com és desig de la CES. Hi ha un ampli suport perquè la Carta sigui plenament reconeguda en el dret comunitari. En la seva situació jurídica actual, s'aplica plenament en les institucions comunitàries, però la forma en què ha de ser aplicada als estats membres segueix sent ambigua, la qual cosa suposa una important limitació.

La Carta de Drets Fonamentals va ser aprovada en el Consell Europeu de Niça, el 2000. La CES va organitzar una manifestació massiva a Niça, que va reunir 60.000 persones, per reclamar l'adopció de la Carta com a part del Tractat de Niça i fer-la plenament vinculant per a la UE i els estats membres. Però va fracassar. El 2001, després d'una altra manifestació massiva de 100.000 persones a Brussel·les, la CES va aconseguir representació en la convenció encarregada de revisar els tractats europeus. Aquesta convenció, els treballs de la qual es van portar a terme amb àmplia participació pública, va recomanar la plena incorporació de la Carta en els tractats europeus.

Actualment, és la Carta més progressista aconseguida per un moviment sindical en el món: situa els drets econòmics i socials al mateix nivell que els drets humans. De manera més específica, garanteix els drets a la informació i a la consulta, i els drets a negociar i portar a terme accions col·lectives, inclosa la vaga. Garanteix una protecció contra els acomiadaments injustificats, els drets de seguretat social i el principi de condicions de treball justes, així com l'accés als serveis públics.

Acció

Per a la CES, la Carta és un element essencial del futur d'Europa. La Carta va ser concebuda per acostar Europa a la gent, i si se suprimeix o es redueix, tota l'Europa social en sofrirà les conseqüències. La Carta és el fonament d'una política social ambiciosa, que té en compte la necessitat d'una societat plural que dóna lloc a més ocupacions, i de millor qualitat.

Els governs de la UE, la Comissió Europea i el Parlament Europeu han de tenir clar que la CES no donarà el seu suport a cap nou tractat que no doni a la Carta un caràcter jurídic vinculant, sense ambigüitats. Farem campanya contra qualsevol iniciativa que intenti ometre o relegar la seva importància, i portarem a terme accions davant del Parlament Europeu i els parlaments nacionals. Mentrestant, ens mobilitzem per aconseguir que les nostres opinions siguin escoltades pels caps de govern que assisteixin a la cimera dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les. A més a més, demanarem als afiliats/des de cada país que facin campanya per assegurar que els caps de govern que participin en la cimera de la UE prenguin la decisió correcta. Mentre l'Europa social estigui en perill, Europa també ho està.

Una delegació de dirigents sindicals, amb el suport d'una manifestació de sindicalistes, es reunirà amb els presidents de la Comissió i del Parlament Europeu i amb el govern belga. Demanarem a les organitzacions afiliades que enviïn delegats a aquesta manifestació perquè passem a l'ofensiva en favor d'una Carta de Drets Fonamentals.

Esquerra transformadora i democràcia

Una recomanació de lectura que agraeixo i faig extensible són les memòries de Victor Serge publicades per Siglo XXI sota el títol Memorias de un revolucionario. El nostre personatge és el de la foto de la dreta, en blanc i negre i sense disfressa de militroncho. La seva vida i memòries tota una veritable novel·la d'aventures. Ciutadà del món les seves arrels eren variables i seguien el ritme de la revolució a principis del segle XX: amb els anarquistes belgues, després a parís entre les diferents sectes esquerranoses d'abans de la Gran Guerra, amb els anarquistes de Barcelona... les seves passes el van portar a Sant Petesburg i Moscú just després de la Revolució d'Octubre en el caos regnant entre el buit de poder i la guerra de reacció, mentre els bolxevics intentaven bastir el nou estat a l'hora que el defensaven desesperats. Serge és adscrit al grupet preparador de la III Internacional la qual cosa li permet de tenir contacte amb el més granat dels revolucionaris europeus: anarquistes, comunistes, socialistes de totes les tendències. Però sobretot Serge és durant tota la seva existència un crític de les revolucions realment existents i de les retallades democràtiques que des del nou poder soviètic es justifiquen degut al permanent assetjament que pateix la pàtria del proletariat per part de la reacció interna i externa. Serge veu venir les rodes de molí molt abans que d'altres que finalment passaran a desmarcar-se de la línia del PCUS, i paga la visió i el seu compromís amb els ideals de democràcia inherents a la seva visió del socialisme. Presó, persecució, deportació, exili, linxament públic van ser els premis a la seva coherència personal.

Seríem realment injustos si jutgèssim amb severitat aquells altres dirigents revolucionaris que van tardar més que en Víctor Serge en adonar-se de la perversió que suposava la dictadura partitocràtica disfressada de "democràcia socialista". A principis del segle passat l'únic estat liberal que coneixien era el que sistemàticament utilitzaven els propietaris per reprimir la democràcia real i el moviment obrer, i no es podien estudiar gaires experiències d'estats sorgits després d'una revolució socialista, ni gaires ni cap. Pensar en aquell moment que la revolució és inherentment democràtica, que la veritable democràcia obrera havia d'enterrar tots els vestigis de la farsa de democràcia liberal dins de la qual no hi havia marge de maniobra real, era segurament força inevitable per la majoria d'aquells que no es contentaven amb escriure les seves idees sinó que es jugaven el coll per convertir-les en realitats.

Avui afortunadament som més sabis, i hem vist més coses. Hem vist el resultat de concentrar el poder absolut en mans del partit-vanguàrdia, hem vist el naixement (i les crisis) del model d'estat social o estat del benestar, hem conegut moltes més experiències de governs d'esquerra fruits de dinàmiques insurrecionals, d'invasions "fraternals" i de victòries electorals. Avui sabem que la "democràcia popular" no és ni popular ni democràtica. I que el vell sistema de Montesquieu i d'altres vells il·lustrats té coses que val la pena mantenir en el nostre camí civilitzatori: la separació de poders, el sufragi, el sotmetiment a la llei dels poders públics, els drets individuals, la llibertat d'expressió...

És precissament per això que no em deixa de sorprendre com encara avui hi ha persones que caiem en els errors del passat i el cas més xocant dels darrers temps (Cuba sembla ja més un referent emocional que polític per a tothom) és el de Chávez a Venezuela. Vaig tenir ocasió de seguir a Porto Alegre un "discurs" íntegre del president veneçolà. Resulta absolutament impossible de descriure aquell poti-poti inconnexe que passava del Llibre Roig a les cartes que escrivia al Libertador la seva senyora, aquell insult permanent a la capacitat de racionalitat de l'auditori, aquell recull de barbaritats i demagògies. Només resultava més xocant que el discurs en ell mateix, la presència de personalistats de la intel·lectualitat esquerranosa global apadrinant a l'orador: entre elles ni més ni menys que l'imponderable Ignacio Ramonet! No són poques les persones per les que tinc un justificat respecte polític que han torant en els darrers anys de Venezuela glossant l'obra de Chávez. Com que tenen dos dits de front prenen distàncies del personatge, però el justifiquen per la seva obra. L'obra en qüestió és quelcom tan socialdemòcrata i a l'hora important com destinar els recursos obtinguts pel petroli (que abans es perdien totalment entre despatx i despatx) a programes socials. Perfecte, però... per què aquests programes socials no s'han utilitzat per bastir un estat del benestar sinó un xarxa política? Per què les escoles, dispensaris, equipaments, etc. no són veneçolans sinó "bolivarians"? Si el petroli és de tots els ciutadans i no només dels d'una determinada corda política això no casava. L'estat social genera ciutadania, les xarxes polítiques clientelars generen clientela. I això no és ni revolucionari ni d'esquerres.

Dos de les poques persones que van tornar de Venezuela mantenint en plena forma l'ull crític han estat en Joffre Villanueva i el Fabián Mohedano. Amb tots dos hem tingut ocasió de xerrar de la seva experiència veneçolana entorn a unes cerveses. El Fabián i el Joffre tenen una capacitat crítica força més exercitada que la majoria com a resultat de la continua gimnàstica a que els sotmet el seu republicanisme militant. Alguna cosa en podrien aprendre molts dels que els hi passen per l'esquerra.

Com en el cas del Serge, al duo republicà (parlo de republicanisme polític, no de pertinença a cap partit) se li pot atribuir el mèrit de no haver-se deixat emmirallar des d'un primer moment. Però el que resulta meritori a aquestes alçades de la cosa és mantenir i no esmenar la impressió inicial per part d'aquells que van donar un vot de confiança al cacic centroamericà, per més que aquest avanci en la seva política supressora de les llibertats polítiques essencials.

En definitiva, si la revolució està en mans de Chávez, o dels Castro Brothers, que no s'estranyi ningú que la majoria de la "massa proletària" es quedi amb la vella democràcia liberal. Com a mínim al bar et pots cagar en tothom en veu alta, sense haver de mirar a banda i banda per por als delators.

Una cançoneta i mo n'anem (21)

Ya sé que estoy piantao, piantao, piantao...
Yo miro a Buenos Aires del nido de un gorrión;
y a vos te vi tan triste... ¡Vení! ¡Volá! ¡Sentí!...
el loco berretín que tengo para vos

Astor Piazzola i Horacio Ferrer
Balada para un loco

Ja anava tocant cançoneta. Us deixem el cap de setmana amb el gran mestre.

CCOO en primera persona

Les lluites de cada dia és el títol del llibre. Quan pensem en CCOO la imatge que ens pot venir més facilment al cap és la d'un col·lectiu de treballadors (una mani, un piquet, una assemblea). Mentre que els partits polítics i les organitzacions socials tendeixen cada cop més a ser associades amb les cares dels seus principals portamveus (rarament les seves portamveus), els sindicats continuen sent percebuts en clau clarament col·lectiva. Tothom sap què és CCOO, la inmensa majoria però tindria dificultats per dir noms de dirigents. El sindicat manté sense dificultats la seva percepció com a ens col·lectiu.

Ara bé, aquesta percepció com de col·lectivitat sovint tapa la visió d'una realitat altament diversa. Comissions és un sindicat de classe, en ell ens agrupem treballadores i treballadors de tot tipus i condicions. Sens dubte CCOO és una organització sindical àmpliament diversa tant en relació a la resta de sindicats d'aquí com en comparació amb les organitzacions sindicals d'altres indrets. Una diversitat que té fonts i arrels divereses: de gènere, d'edat, de tipus d'empresa, professional, de sector productiu, de tamanys d'empresa, de colors de pell i de cabell, territorial... Totes i tos ens aixopluguem en un mateix paraigua, totes i tots ens reconeixem com iguals... però a l'hora som tan diferents. Existeix una àmplia literatura sindical, poc explotada al meu parer en el món exterior, respecte la idea-força de "sindicat de les diversitats": documents congressuals, conclusions d'escoles i trobades sindicals, orientacions a la negociació col·lectiva... Faltava però alguna cosa: la diversitat explicada en primera persona pels seus protagonistes. Què porta a una treballadora d'una petitíssima empresa del sector serveis a Lleida a compartir organització i acció col·lectiva amb un treballador jove d'una indústria del Vallès Occidental, o amb un treballador nascut més abaix del Sahara que treballa a la construcció, o amb una metgessa del Maresme? Aquesta seria la resposta que cerca David Marin, periodista i sindicalista, al llarg d'una sèrie d'entrevistes que es troben recollides en aquesta publicació.

Gairebé es podria escriure al costat del nom de l'autor el famós "(ed.)" que acostuma a acompanyar els noms dels coordinadors d'assajos col·lectius. Qui parla per voca d'en David Marin són homes i dones de CCOO, que han arribat al sindicalisme des de ports diferents, que s'hi estan en actituds diferents, que tenen perspectives diferents del que s'ha de fer d'ara endavant. Però que alhora tenen una clara consciència de que el futur passa per reforçar el llaç que uneix els treballadors i treballadores més enllà de les diferències.

Qui vulgui trencar tòpics i prejudicis no trobarà una lectura millor.

Municipals '07: papanatisme vs. abstenció

L'altíssima abstenció afavoreix teories diverses sobre el que "la gent de a peu" necessita per a tornar a les urnes. Veiem-ne unes quantes, totes elles interessades però no gaire interessants:

1. "El déu de les coses petites":

És a dir cal centrar-se en la micro-gestió i abandonar res que s'assembli a un discurs global: la zoneta verda, l'esboranc del carrer, el semàfor que no va a l'hora... i per suposat no vincular res de tot això a un discurs general. És a dir, no es pot explicar a la ciutadania que per afrontar aquestes coses existeixen diferents models, que no és el mateix un sistema basat en impostos progressius que un sistema en que els que més tenen cada cop paguen menys impostos. Plantejar cap explicació de perquè aquests "petits problemes de la vida quotidiana" afecten més a uns barris que a uns altres. Certament aquesta teoria ha quedat desmentida una vegada i una altra, però serveix perfectament als interessos pro-sociovergents, i punt. Sobretot, aquesta teoria es basa en la convicció que la "gent del carrer" no és capaç de veure més enllà del seu nas i és carn de clientelisme, els grans debats "de país" són cosa reservada per a les el·lits realment preparades, que es veu que no funcionen per interessos materials sinó per pura meta-política. Put a clientelisme, màfia i classisme.

2. La privatització de la política

Retorna aquest cop amb més força el papanatisme individualista: llistes obertes, elecció directa de l'alcalde, etc. Aviam, qualsevol dels amables lectors de Les Cosetes deu conèixer algunes persones que han decidit no votar: quantes d'aquestes persones han decidit no votar en funció de que les llistes són tancades o que no es pot elegir l'alcalde per elecció directa? Mesures superestructuralistes com a resposta a un problema estructural. Superestructuralistes i gens desinteresades. I absolutament ineficients: els països amb sistemes majoritaris pateixen els mateixos problemes d'abstenció ascendent. Pudor, molta pudor a interessos partidistes de determinades capelletes. Així resulta que un país on el coneixement dels caps de llista és baixíssim (ja no diguem de la resta dels components de les candidatures) la sol·lució són les llistes obertes. Quanta gent fa vot diferencial en les eleccions al Senat on la llista és oberta? El model de llistes obertes és un pas més cap a la concepció del ciutadà-client, el partit-plataforma d'individualitats i l'individualització de l'espai públic. Personalment he format part d'una candidatura sota dos condicions: estar en un lloc sense possibilitats de ser elegits i participar d'un determinat equip de persones. Les llistes obertes fomenten el "trepisme", trenquen les lògiques col·lectives, afavoreixen els col·lectius hegemònics (homes blanquets, en la cinquantena i professionals liberals) en detriment de dones, joves, jubilats, treballadors/es assalariats/des... i no respon a una demanda social, en tot cas a una demanda tertuliana.

3. Vot obligatori

Rollo Bèlgica. Sincerament no resol res. Simplement tapa les vergonyes. El problema de l'abstenció no és que el 50% de la gent no voti, sinó que le 50% de la gent no vulgui votar. Qualsevol altre visió només servirà per posar pegats que ens impedeixin anar a les causes de fons. No resol res i en tot cas agreuja el problema.

Municipals '07: freaks

La baixa participació i la desafecció cap als partits polítics ajuden a l'emergència dels freaks. El denominador comú és que tots és presenten com a no-polítics, la veu del poble, els que s'atreveixen a dir allò que els altres callen hipòcritament. Val a dir que l'esquerra política els hi ha posat molt fàcil acceptant la famosa teoria de la classe política. Si els regidors i regidores (i la resta de càrrecs electes) deixen de ser considerats ciutadans i passen a considerar-se com una casta tancada fomentem l'abisme entre ciutadania i govern.

L'altre factor que afavoreix l'emergència del freakisme polític és el fet de convertir l'acció política en quelcom assèptic. Mirem els programes electorals: POUMs, PAMs, Plans Transversals, Plans d'Equipaments... Així que arriba algú que diua A,B,C, i ves per on això s'entén. Una característica comuna de PxC, CUP i Ciutadans: identifiquen clarament l'enemic i un eix de conflicte. Tracten la política en clau de conflicte d'interessos i prenen partit. Que el conflicte sigui real o artificial, que es busquin opcions de superació democràtiques o absolutistes, etc. és una altra cosa. Però no amagar el conflicte sota un tel de tecnicismes sembla que els hi funciona. Que després això qualli en una estructura política estable que pugui afrontar un recorregut llarg (com el cas de les CUP), o acabi esdevenint un bluff com C's és una altra cosa.

Municipals '07: ni p'alante ni p'atrás

La dreta aguanta els seus votants i confia en el major abstencionisme dels votants d'esquerres. La cosa funciona, però no prou ni prou ràpid.

1. Convergència i Unió

CiU torna a respirar alleujada, han aguantat l'embestida d'unes municipals després d'uns anyets sense poder a la Generalitat. Hi han deixat alguna ploma, però moltes menys de les esperades. Ara bé, el temps va passant i el poder institucional en el que es basa històricament l'articulació de CiU està en davallada. Certament l'abstenció es concentra especialment entre els electors d'esquerres, però sense mobilitzar nou electorat no es recuperarà la Generalitat, i pactar amb ERC dóna ensurts quan no es fa des d'una posició de forta superioritat.

L'aposta pel desgast d'ERC i especialment d'ICV-EUiA per a evitar que el creixement d'aquestes forces compensin la davallada del PSC no ha donat prou bons resultats fins al moment. I la irresponsable política de la por i de desautorització del Conseller d'Interior no aconsegueix trempar a ningú, com a màxim pot espantar a uns quants. Mas no és Sarkozy per molt que s'hi vulgui emmirallar. Passar-se la resta del mandat demanant la dimissió de Saura cada cop que un mosso d'esquadra aparegui a la tele no sembla que pugui millorar massa les coses per a la coalició de la dreta nacionalista. I el discurs de que un conseller d'interior responsable el que ha de fer és tapar les vergonyes del cos pot servir per consolidar el vot, però no per ampliar horitzonts.

D'altra banda quedar a l'expectativa d'un canvi a ERC no sembla una opció massa atractiva i el duo Mas-Duran comença a estar massa vist. Passarà el cicle electoral i quedaran els governs d'esquerres amb uns anyets per endavant per a fer gestió i gastar quartos. I a l'oposició fa molt de fred quan tens un partit que s'ha desenvolupat en el caliu dels despatxos i les catifes vermelles.

2. Partit Popular de Catalunya

Què bé que Ciutadans estigui de capa caiguda i es vagi desinflant per moments. Aquesta ha estat la millor notícia del PPC a banda dels resultats en l'àmbit espanyol, que ja s'esperaven. Ara bé, a banda d'això la situació d'estancament continua. Sí, el desgat del PSC en determinades ciutats com Badalona por permetre certs marges de creixement. Però amb això no es va massa enlloc. Continuar l'estela del Sarkozy és poc factible quan no tens opcions a presidir el Govern de la Generalitat ni a les alcaldies. Doncs res, a esperar notícies de Madrid.

Municipals '07: Nou cicle, nou xip?

Apa, primer lliurament de la sèrie d'apunts de la cosa d'ahir, comencem per les esquerres tripartites.

Les esquerres avorreixen, que no?

1. Partit dels Socialistes de Catalunya

El PSC està caient perillosament en les urpes de la dolça derrota. L'erosió electoral ve de lluny i va més lluny encara, però el creixement horitzontal i la manca d'emergència d'alternatives permeten incrementar com mai el poder institucional. Només així s'entén que 15 regidors a Barcelona fa quatre anys fossin una debacle sense precedents i catorze enguany siguin un bon resultat. El PSC té una veritable sagnia de vots als barris, se li escapa el votant habitual com l'aigua entre les mans. Ho tenen detectat però les velles receptes ja no funcionen. I això encara no ha acabat.

La meva previsió es manté: no reaccionaran. Cap partit que creix en poder institucional reacciona, hi ha massa equilibris i tothom té massa por als costos de la catarsi. I em jugo amb qui vulgui un sopar a que això no canviarà. Aire estancat per quatre anys més, si abans no hi ha algun ensurt al Govern de la Generalitat, que no? Quin és el missatge del PSC a la ciutadania?

2. Esquerra Republicana de Catalunya

La gent d'ERC són els que al meu parer ho tenen més fumut, tot i que mantenen una base sòlida des d'on projectar futures estratègies. La cosa es tensiona i l'estratègia d'equidistància només serveix abans d'haver-se de mullar, no un cop ja ho has fet. Tirin per on tirin perden llast. I la pitjor opció de totes és no tirar per enlloc. La situació interna pot acabar petant i enviar a mar bona part d'allò que han assolit en el cicle que ahir va morir. Atenció a l'anàlisi lucidíssim del Jordi Barbeta avui a La Vanguardia: Para Esquerra el problema es más estratégico. Comprobado que cuanto más apoya al PSC, más se benefician los socialistas y menos los republicanos, sin tampoco conseguir que CiU se hunda definitivamente, el debate está servido y en un partido asambleario como Esquerra los debates se sabe cuándo empiezan pero no como acaban.

A diferència del PSC, a ERC la catarsi està assegurada, el problema és que els antecedents de catarsis en aquest partit s'han caracteritzat per la lluissor de les navalles. La imprevissibilitat mai és un actiu en política i aquest és el punt més feble dels republicans. Quin és el missatge que ERC a la ciutadania?

3. Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Primera part de la lectura dels resultats: l'electorat ha abaixat els fums als ecosocialistes, potser els fums eren massa alts en relació al foc que realment hi havia a sota. Poser massa candidats de la gran ciutat pensaven ser elegits sense despentinar-se. Segona part: com ERC, ICV-EUiA ha tancat un cicle de creixement, com el PSC corre el risc de no adonar-se'n. El pitjor risc és el d'improvisar una excusa conjuntural: la campanya de desprestigi contra Joan Saura ho posa "a huevo". Ens enganyaríem si ens quedèssim aquí. ICV ha perdut vot polític, i aguanta la situació pel creixement horitzontal: enguany molta més gent podia votar ICV que fa quatre anys. El territori salva la cara a la gauche divine de la gran ciutat. Quan a Catalunya governava in secula seculorum CiU i a Espanya el PP no tenia qui li fes ombra, l'aposta clara pel "govern d'esquerres", era transguessora. En l'actualitat és una crida al manteniment de l'actual stablishment polític. ICV té missatge per la ciutadania (a diferència de PSC i ERC) però aquest missatge no diu res, no anuncia res nou.

El cicle del "No a la guerra", els gafi-pastis, la bona gestió i els governs d'esquerres (fins i tot amb majories absolutíssimes del PSC) com a bandera, està esgotat. Ara toca buscar nou public i nou missatge, saber què es vol ser quan es sigui gran. Avançar per la via de ser el partit de l'esquerra il·lustrada (que no s'ha de confondre amb l'esquerra snob) o per la via de disputar l'hegemonia del PSC als barris són dos possibles opcions de creixement. Mantenir l'actual ni-carn-ni-peix, no duria enlloc.

Una cançoneta i mo n'anem

A petició de la Raquel i dedicada a ella i a tota la gent que s'ha deixat la pell durant quatre anys i quinze dies per posar els ajuntaments al servei dels d'abaix, pengem una cançoneta per veure si ens ajuda a reflexionar.

Aquí queda.

El kubotan i la tenalla

Porto un parell de dies desficiós, a veure si algú em pot respondre auna sèrie de preguntes:

1. Resulta que un mosso d'esquadra dispara a una persona amb una malaltia mental en el moment en que estava a punt d'agredir amb un pic al mateix mosso i a terceres persones, amb el corresponent perill de mort. Els testimonis confirmen la versió del policia i el jutge diu que no hi ha cas. Per què els mitjans de comunicació han vist cas allà on no el veu ni el jutge, ni els testimonis, ni els responsables del Departament, ni tan sols l'oposició política?

2. Un detingut que viatja a la part de darrera d'un cotxe dels Mossos aconsegueix obrir la finestreta i pujar-se a sobre del capó. Quan els mossos se n'adonen frenen i la persona surt disparada i mor. Tots els testimonis confirmen la versió dels mossos. On és el cas?

3. Ara resulta que a uns senyors i senyores que, per la seva professió, porten pistoles, metralletes i porres, els hi han comprat una mena de clauer - consolador de plàstic, segons sembla més inocent que un boli Vic amb caputxa, on és l'escàndol? I són acusats, evidentment, de ser massa contundents en la "repressió" d'una mani d'okupes. El poli del consolador és a terra amb el nas trencat d'un cop de puny i l'okupa que el denuncia dret amb unes contusions al cos producte, possiblement, del clauer-consolador... on és l'escàndol?

4. Els antisistemes-pero-de-verdad-de-la-buena exigeixen la dimissió del Saura per Terminator. Els sindicats corporatius de Mossos i la dreta per tou i per no tapar les vergonyes al cos. Un detall, tres dies abans de que és constituís el nou govern, ja hi havia una concentració d'okupes i una de sindicats corporatius reclament la dimissió del Saura... que no havia estat ni nomenat encara! Algú em pot explicar què està passant?

5. Els xicots aquests tan amics de la Nuria es dediquen a anar rebentant actes, envair locals i reclamar que el Conseller d'Interior desobeeixi les ordres d'un jutge. Per què ningú no ha sortit encara a dir en veu ben alta que exigir que el Conseller d'Interior pugui desobeir als jutges no és una cosa d'esquerres, sinó una proposta absolutista i antidemocràtica?

6. I finalment, per què en comptes d'intentar parar els cops com bonament poden, la gent d'ICV no surt a boca plena i diu: "Senyors i senyores, nosaltres no permetrem en cap cas actuacions il·legals per part dels policies ni les taparem, i igualment no permetrem que es produeixin agressions a tercers en les manifestacions. Hem demostrat una bona gestió: ha millorat enormement la coordinació amb els ajuntaments, hem donat resposta a les urgències en matèria de zones desassistides pels Mossos de manera absolutament àgil, estem treballant en la millora de les condicions laborals dels treballadors del cos i a l'hora prenem mesures per garantir que es respectin plenament els drets dels detinguts. Aquesta és la nostra política, i no ens demaneu cap altra"?

Parlen els treballadors socials del Bages

Manllevo una carta al director del Regió 7 d'ahir:

Política local i immigració

Fer de la immigració una eina de confrontació política no és bo ni dolent, tot depés de què es pretén, com es fa i les propostes que es donen. La divergència i la confrontació d'idees és natural i saludable, i tots els temes d'interès en són subjectes potencials

Però, en aquest intent de polemitzar pretenent afavorir conscientment majors dosis de desinformació, difondre i generar temors, fer un ús parcial i tendenciós de les informacions existents amb l'objectiu de guanyar el vot de la por (tot fent-se -cínicament- banderer de la població autòctona pretesament arraconada per les polítiques públiques) és un joc perillós on potser mo tot s'hi val.

Som en època d'eleccions, els diferents partits polítics fan campanya sobre el que han de ser les polítiques locals.

Malauradament aquest any alguns partits estan centrant la campanya en el tracte a la immigració, un àmbit on la majoria de competències són estatals i no s'entra en profunditat en les competències locals.

Professionals que treballem en el món social denunciem que s'utilitzin rumors i tòpics que no són certs sobre la immigració com a base d'una campanya electoral.

No és cert que pel fet de ser immigrat esw tinguin més beneficis (com medicaments gratuïts, que els comerços no paguin impostos, etc.). Sinó que les persones immigrades en situació administrativa regular tenen els mateixos deures que la resta de ciutadans, si bé no els mateixos drets (no poden votar, no poden treballar si només tenen permís de residència, etc.) amb l'agreujant que sovint pateixen problemes de discriminació pel seu origen, religió o color de pell.

És per aquest motiu que ens sembla penós i vergonyós aprofitar unes eleccions municipals per dividir, confrontar i polaritzar la societat, i un fet gravíssim que es basi en calúmnies i mentides.

En la nostra tasca diària, els professionals, a part de les funcions que ens són assignades, desmentim falsos rumors i llegendes urbanes que provenen d'alguns sectors de la població. El problema de certa demagògia de tints racistes i destructius és que es retroalimenta i difícilment admet informacions per rebatre-la: explica de forma simple realitats molt complexes, s'aprofita del boca-orella i de certa tendència universal a buscar culpables de frustracions personals o problemes generals entre els exclosos, marginats o darrers a arribar a una societat. Cada vegada més tendim al correu electrònic o al titular cridaner, i a la manca de compromís social i ètic. El que trobem molt greu, i ens costa més de desmentir, són mentides que arriben d'aquests "partits polítics".

Amb aquesta carta volem, d'una banda, assenyalar que aquesta propaganda es basa en mentides, i, de l'altra, denunciar els partits que estan fent populisme barat amb un fet seriós i que mereix respecte com és el fet migratori.

Montse Bonvehí Mor, Anna M Orriols Llorens, Montse Gómez Torras, Arantxa Ponts Echalecu, Montse Torres Pla, Sandra Trullàs FRancitorra, Dolors Feliu Ylla, Sara Gallés VIllaplana, Jordi Arjó Vila, Rafaela González Camprubí, Dolors Serra Riba, Ferran García García, Josefina Ramírez Ruiz, Betlem Castillón del Olmo, Montserrat Brugarolas Camps, Marta Arnaus Guiteras, Glòria Serra Belmonte, Ignasi Losada Altarriba, Núria Empez Vidal, Marta Calle Marcé, Gemma Rullo Planes, Rosa Bosch Jorba, Judit Bertobillo Cunill, Cèlia Barreda Arnao, Roser Soler Sánchez, Cristina González Sellarès, Emília Gudayol Pulido, Meritxell Trullàs Vilaseca, Núria Gamisans Casas, Maria Serra Canal, Cinta Ballús Sans, Montse Tatiña Estruch

Mayol i el flanc Fernández

Al debat de caps de llista per Barcelona retransmés per TV3 i BTV l'Imma Mayol va tornar a demostrar que és la millor comunicadora que té la coalició ICV-EUiA i l'Ajuntament de Barcelona. La Mayol és una de les poques polítiques que guanya vots durant la campanya electoral, estil directe, agilitat felina i convicció amable són el seu actiu. Al debat va ser capaç de fer-s'hi un lloc tot i tenir-ho molt difícil. L'altre persona en la mateixa situació, en Portabella, no se'n va poder sortir.

Ara bé, va haver-hi un moment en que el sempre esforçat Alberto Fernández, el gendre que voldrien totes les sogres i el marit que no voldria cap dona, va ser capaç de descolocar la candidata ecosocialista amb una sola frase: "Els okupes, els captaires, els del botellón... i qui es preocupa, Senyora Mayol, de la gent que treballa i paga els seus impostos?". Vet aquí que l'Alberto Fernández, com sempre, ha fet els deures i ha analitzat la campanya francesa. Un/a anònim/a i sagaç comentarista va deixar la següent impresió en aquesta bitàcora: "La França que es lleva d'hora... és collonut que aquesta fos una de les expressions de batalla del candidat de la dreta... ". Doncs vet aquí que també l'Alberto en va prendre nota.

Per sort, "la Catalunya que es lleva d'hora" té prou anticossos com per no deixar-se portar pels primers cants de sirena que senti per la banda de la dreta, de moment tendeix cada cop més a quedar-se a casa quan toca anar a votar. Però les vacunes caduquen. Potser que l'esquerra comenci a pensar en "la Catalunya que es lleva d'hora", de moment ella està deixant de pensar en l'esquerra.

És més sensat ser d'esquerres

Quan la Núria Sensat i el Xavi Rubio em van demanar si podien comptar amb mi per anar a la candidatura d'ICV-EUiA de Manresa com a suport i donar un cop de mà a la campanya ni ho vaig dubtar. Uns quants motius (tot i que en tinc molts més):

1. Conec a la Núria i al Xavi des de fa deu anys. Temps molt difícils per a ICV, en aquelles municipals es va aconseguir representació a l'Ajuntament per un marge de quatre vots (literalment). Tot i que el regidor era Josep Ramon Mora, un tot-terreny i tot un mestre del que vol dir fer polítiques d'esquerres, era un sol regidor i massa feina. Si ICV va superar l'examen amb nota va ser per gent com el Xavi i la Núria van fer un treball permanent, militant i convençut. La Núria havia estat la regidora de joventut en l'anterior mandat (ella va haver d'impulsar el Pla Jove, el Casal la Kampana, i totes les reivindicaions històriques i permanentment endarrerides), quan va deixar de ser-ho se'n va tornar a la feina i a la militància sense que ningú li sentís una sola queixa, i amb el mateix convenciment i optimisme de sempre.

2. Dibuixeu el retrat robot del polític municipal, ara feu-ne el negatiu i us sortirà la Núria. Franca, oberta, incorrecta, malparlada, sincera i profundament anticlientelar. La Núria i el Xavi parteixen d'un alt concepte de la ciutadania i l'apliquen sense concessions. No els ha vist ningú inaugurar a correcuita res en la pre-campanya, no el ha vist ningú participar en les subastes de promeses elecetorals, no els veureu fent petons als nadons. Sempre els trobareu parlant amb la gent des del màxim respecte a la seva intel·ligència, dient allò que pensen, no el que l'altre vol sentir. I quan dic sempre, vull dir també quan no hi ha campanya, no trobareu regidors més accessibles i propers.

3. Apliquen un discurs fort d'esquerres i aborden els temes dels que ningú vol parlar en campanya. Ahir, a l'acte electoral, la Núria ens recordava que la clínica privada de Manresa a tingut un increment de cent naixements. Cent parelles que han abandonat la sanitat pública després de les reformes privatitzadores de la gestió impulsades per PSC i ERC amb el suport de l'oposició i de l'incompliment del Pacte per la Sanitat. La vàrem sentir parlar de la nova presçó que s'instal·la al Bages, la major polèmica del darrer mandat, i un tema del que la resta de candidats en fugen com de l'aigua bullint, tal i com recomanen els manuals de màrqueting electoral.

4. Un trosset de la biografia de la Núria Sensat a la seva web: "Visc amb parella però no estic casada de cap manera. Tinc carnet de conduir però gairebé no utilitzo el cotxe per la ciutat. Visc a Manresa, sóc del barri de la Plaça Catalunya de tota la vida. No tinc mútua privada de sanitat i el meu fill va a l’escola pública. M’agrada molt poder disposar de temps propi, activitat que en aquests moments m’és gairebé impossible. Tinc carnet de ICV, CCOO, Creu Roja i de l’entitat Meandre".

5. I moltes ganes de menjar-se el món: ho diuen alt i clar, l'objectiu és arribar a l'alcaldia, davant l'absolut desgat i grissor de les diferents opcions electorals ICV-EUiA és la llista més dinàmica, la que incorpora més gent nova, la que surt amb més empenta, la que està en millors condicions per a liderar un nou Ajuntament d'esquerres per a que Manresa superir el cutrecasposisme al que alguns ens volen condemnats i es modernitzi socialment, ecològicament i ciutadanament.

Així que ni per disciplina, ni per costum, ni perquè toqui. Votaré ICV-EUiA senzillament perquè m'estimo la meva ciutat i vull el millor per la gent que hi viu.

Benvolguts "antisistema"

Benvolguts antisistema (els autèntucs, eh?),

Resulta que a França han tingut eleccions per elegir el seu president i que el candidat de la dreta, Sr Sarkozy, les ha guanyat de manera clara pel fet d'obtenir més vots que cap altre candidat. En part, ha obtingut més vots perquè els antisistema (purs) del país no han volgut legitimar aquella "farsa de democràcia" anant a votar. Ara que ha guanyat la dreta, els mateixos que han possibilitat aquesta victòria s'han enfadat i surten a fer merder i cremar cotxes i aquestes coses que molen tant. Potser si haguessin anat a votar no hagués guanyat la dreta i no caldria tant de merder.

La meva pregunta és: què preferim, que guanyi la pseudoesquerra socialvenuda que legitima "aquesta farsa de democràcia" o que guanyi la dreta i fer merder? Ja em respondreu el dia 27.

Atentament,

Un d'un sindicat groc

Sarkozy, Royal i Paco Martínez Soria

Algunes conclusions accelerades que podem extreure del seguiment de la campanya francesa:

1. Com mola un país on els polítics parlen de política. Més enllà del model de la V República francesa, la République fa honor a la seva tradició de debat ciutadà d'alt nivell. Els candidats (tant a la primera com a la segona volta) han parlat clarament de models polítics diferenciats i de les seves conseqüències en la vida dels ciutadans i ciutadanes. Mentre que el lloable experiment de TVE amb el programa Tengo una pregunta para Ud. els nostres mitjans de comunicació (tenim el que tenim) es van dedicar a riure les gràcies als "ciudadanos de a pie" encuriosits per si el president del govern coneix el preu de mercat al detall de torrefactes o sobre l'estructura salarial de la nòmina del cap de l'oposició. O mentre que la política catalana s'enganxa al dol dels expresidents. Paco Martínez Soria i la Senyora Pepeta, vet aquí els nostres models de ciutadania. Alguna cosa deu tenir a veure això amb els índex de participació electoral aquí i a fora.

2. Clima general de canvi de cicle: caiguda del FN, enfonsament generalitzat de l'esquerra del PS (tot i que en ambdós casos haurem d'estar atents a les legislatives, més significatives que no pas les presidencials a aquests efectes), emergència del centrisme (ja veurem on anairà a parar), candidats de nova generació apareguts entre remors de sabres i en clau de trencament generacional en els respectius partits, altíssima participació fins i tot tractan-se de França, superació de la sensació d'estancament homòloga a la del cas alemanys, etc...

3. I anant més a fons i més enllà dels nostres veïns del nord. El canvi de cicle no és únicament en clau nacional sinó que va molt més enllà. Aquest canvi de cicle té dimensions regionals clarament diferenciades: emergència d'una esquerra amb diferents matissos entre el reformisme i la insurrecció a Amèrica Llatina, increment de la duresa del debat(?) polític als Estat Units, emergència de nous lideratges col·lectius i esgotament dels antics a l'Europa occidental. Existeix un lligam? Crec que sí. És la crisi del pensament polític feble, la sensació generalitzada que davant els nous reptes calen idees-força que substiteuixin el run-run ensopidor de la política post-moderna. Ho han entés perfectament Benet XVI i Sarkozy. Sarkozy no parla de plans d'ordenació, sinó de resultats, recupera la centralitat del treball en el seu discurs que l'esquerra li ha cedit generosament, fa un clar discurs en clau de conflicte social (clar i net si bé embolcallat per la bandera). L'esquerra en general fa com si res i no acaba d'entendre per què els hi surt tot malament quan tot ho fan bé.

4. Té expressió a Catalunya aquesta dinàmica europea? La resposta la trobem en la crisi dels dos grans partits (expressada en erosió electoral i afectiva permanent), sense que emergeixi amb claretat cap força que reculli aquest flux. En les preocupants dades d'abstenció. En la cada cop més alta pèrdua de centralitat del debat polític entre la ciutadania. En la desetructuració associativa creixent en molts barris de treballadors. Podem esperar que aparegui un Sarkozy, un Le Pen o fins i tot un Lafontaine català. O potser que algú pilli el rollo de que la postmodernitat fa pudor i actui en conseqüència.

Professionals de les polítiques de joventut

Intervenció a la jornada de debat "El professional de les polítiques de joventut: realitat o ficció"

organitzada per l'Associació Catalana de Professionals de les polítiques de joventut

Us imagineu un ajuntament que organitzés la recollida d'escombreries mitjançant treballadors no especialitzats? On possessin per exemple a guardies urbans que tinguessin poca càrrega de treball a encarregar-se'n? O que establís aturades estacionals? Per exemple, que tanqués el servei a l'agost i demanés a la ciutadania que acumulessin les deixalles a casa fins al setembre. O que externalitzés el servei a una entitat o empresa mitjançant un conveni inferior a un any? Tot això és impensable, és clar, per a la recollida d'escombreries i en canvi és habitual en les àrees de serveis personals i en concret en els serveis a la joventut.

Per què allò que no passa en matèria de recollida d'escombreries és habitual en l'atenció a les persones i en concret a la gent jove? La resposta, al meu parer la trobem en dos factors: el procés de desenvolupament de l'estat social i els diferents graus d'exigència de la ciutadania cap a les administracions.

Les administracions municipals i autonòmiques es desenvolupen amb posterioritat al procés de transició política, i Joventut arriba tard a aquest procés, quan les administracions comencen a limitar el creixement de les plantilles. Sobre aquesta situació es solapa una diversificació progressiva dels professionals de les polítiqes de joventut. Diversificació de perfils, de funcions, de relacions laborals i de realitats empresarials. D'altra banda el model de polítiques de joventut és potser el menys consolidat i va experimentant canvis de fons de manera periòdica: polítiques afirmatives, polítiques transversals, etc... Finalment, i en l'àmbit empresarial, el teixit empresarial de gestió de serveis a la joventut és absolutament atomitzat i basa la seva competitivitat en la precarietat més escandalosa dels seus treballadors. La combinació d'aquests quatre elements explica en bona mesura l'actual situació de la professió i de les persones que hi treballen.

La resta de l'explicació l'hem de cercar en allò que la ciutadania exigeix a les administracions. I val a dir que com a ciutadans som poc exigents respecte les polítiques de joventut. Un alcalde o una alcaldessa saben que una setmana sense recollida d'escombreries té una repercusió electoral clara i directa. I si no ho saben o aprenen ràpid. En canvi aquesta repercusió electoral és molt diferent quan les disfuncions es produeixen en l'atenció a la joventut. Aquesta manca d'exigència no es produeix només entre la ciutadania en general, sinó també i d'una manera molt significativa entre el teixit d'entitats juvenils. Us imagineu com haguessin respost les entitats feministes si en l'àmbit de la dona s'hagués produit la permanent presa de pél que patim en relació al Pla Nacional de Joventut? O en l'àmbit de la cooperació? Tenim els actors socials que tenim, i axiò acaba d'explicar on som.

Així doncs cal una regulació del sector i la professió, una regulació que es basi en tres àmbits: regulació professional, negociació col·lectiva i millora de la qualitat dels serveis. Pel que fa a la regulació de la professió, el document elaborat per l'ACPPJ* estableix una bases que en la meva opinió són encertades. Especialment cal valorar el vostre esforç per acotar el camp i els perfils professionals que hi trobem. És important que no caiem en l'error de fer una definió professional excessivament encarcarada, especialment pel que fa als itineraris formatius. Les realitats que trobem en l'àmbit de les administracions públiques ens haurien de portar cap a una definició flexible i que posi l'èmfasi en les possibilitats de formació continuada. Si demà els futurs gurús de les polítiques de joventut aposten per convertir els casals de joves en centres intergeneracionals i els responsables polítics els hi compren la idea, cal que els dinamitzadors d'aquests espais puguin adaptar el seu perfil a la nova realitat. Un itinerari formatiu basta en diferents opcions de formació inicial i l'especialització mitjançant els postgraus i cicles formatius ens permetran assolir aquest objectiu, i permetran també la futura movilitat dels professionals a altres camps professionals durant la seva vida laboral. És a dir, hem d'establir itineraris formatius que afavoreixin la flexibilitat interna com alternativa a la flexibilitat externa. El nou marc d'ensenyament superior que està dibuixant Bolonia, amb tots els interrogants que l'acompanyen, ens facilita aquesta tasca.

Pel que fa a la negociació col·lectiva hem de tenir en compte en tot moment les tres realitats laborals bàsiques que es donen entre els professionals: funcionariat, personal laboral de les administracions i treballadors d'empreses del tercer sector habitualment subcontractades per administracions públiques. En segon lloc, com a sindicat ens toca fer bastanta autocrítica atès que la realitat de rara avis dels tècnics de joventut en relació a la resta de treballadors de les administracions públiques no ha estat massa ben resolta fins al moment, especialment pel que fa a la flexibilitat d'horaris i funcions inherents a la professió. Les tres prioritats en aquest camp han de ser la correcta definició de les categories mitjançant criteris clars i comuns al conjunt d'administracions i empreses, la regulació de la flexibilitat d'horaris i funcions, i l'accès a la formació continuada. Aquesta tasca reguladora ha de traslladar-se de manera clara als concursos públics per la gestió de serveis.

Finalment, cal situar com a Nord de tota aquesta activitat la qualitat dels serveis. No ens ajuda massa que la proposta de Llei de Polítiques de Joventut elaborada pel Govern de la Generalitat evidenciï una manca clara d'agenda política. Però hem de saber aprofitar aquesta oportunitat per a la definició d'estàndards de qualitat. I haurem, així mateix, de suscitar un esperit crític i més exigent entre la ciutadania, començant per les associacions i consells de joventut.

* Associació Catalana de Professionals de la Joventut. Comissió Professional. El perfil dels professionals de les polítiques de joventut: del retrat al repte