2 fotos

A què és corresponen aquestes dos fotografies?

Primera pista: totes dues estan fetes a Berlin el mateix dia, fa una setmana.

Solució: La fotografia de dalt és un punt conegut: el Check Point Charlie, és a dir el punt de control de les forces armades dels Estats Units que marcava el pas del Berlin oriental a l'occidental. De fet al fons s'intueix el famós cartell alertant de que la persona que allà es troba és apunt d'abandonar la zona sota control americà i entrar en la zona sota control soviètic. Mítica referència de la literatura d'espionatge (punt habitual d'intercanvi d'espies), el check point charlie és un símbol de la guerra freda i com a tal es manté com a punt de referència per a que els turistes ens hi fem fotos. A prop proliferen les paradetes de souvenirs amb trossets del mur i despulles d'uniformes soviètics i de la RDA.

La segona fotografia està feta molt a prop de l'anterior. També correspon a un pas fortificat i vigilat per senyors armats, també es troba al cor d'una de les capitals més importants d'Europa, i passar-hi posa els péls més de punta que l'anterior. La diferència és que aquest altre check point es troba en ús, que els guàrdies que hi ha no són figurants sinó ben reals, que els turistes tenen prohibit fer-hi fotos i que en comptes de mostrar-la, més aviat els berlinesos obvien de referir-s'hi. Què és el que custodia aquest punt de control que apareix com un imatge iraquiana al mig d'una pròspera capital occidental? L'ambaixada dels Estats Units a Berlin. El control no hi ha estat sempre, de fet és ben recent i no s'ha construit per defensar-se del món comunista, sinó del terrorisme de l'integrisme islàmic.

Sigui com sigui, els imperis sempre acaben tenint por, protegint-se de la resta del món, una protecció que acaba esdevenint la seva gàbia. Què trist deu de ser viure sempre amb por.

Escola Ángel Rozas

Els passats dies 9, 10 i 11 de novembre hem celebrat la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas que enguany hem dedicat a l'organització del treball. 75 joves de CCOO han passat per aquest espai de formació. Estem muntant un bloc de l'escola on es puguin veure les fotos i baixar documentació. Recomano fer-hi una ullada ràpida.

Cassoles

Allende i la Unidad Popular van guanyar finalment les eleccions a Chile el 1970 després d'una eternitat governada per una dreta que es considerava a ella mateixa els propietaris del país, i que de fet ho eren en un sentit patrimonial. Una dreta que sempre havia considerat les eleccions com una formalitat destinada a ratificar els seu dret natural a governar el país, el seu país. Una dreta, que per tant mai va acceptar la victòria democràtica d'Allende, i que sempre va considerar la Unidad Popular com els usurpadors dels seus drets. Entre les accions de desetabilització política que la dreta i els militars van dur a terme durant tot el mandat d'Allende com a preparació del cop d'estat, els terratinents i els generals van enviar les seves dones a fer cassolades de protesta. Les senyores d'abrics de pell, acompanyades d'amigues i minyones feien una estampa força estrafalària armades fent soroll amb cassoles al carrer.

Ahir, als barris de la part alta de la ciutat les senyores i els senyors que no consideren legítim un govern d'esquerres sorgit de la voluntat popular, unes senyores i uns senyors que creuen que només hi ha un partit i un grup social legitimat per governar un país del que es senten propietaris i on la resta som convidats incòmodes, uns senyors i senyores que estan disposats a desestabilitzar el legítim govern (deu ser la "greu crisi social i política" anunciada per Mas en cas de victòria del tripartit) perquè no reconeixen el dret dels ciutadans a decidir lliurement, van sortir a les portes de casa amb cassoles. Ens els anirem trobant, tot just han començat.

Berlin

I mentre el país esperava nou govern... jo estava per Berlin. Aniran caient articles

Resultats electorals: apunts en mode bucle

1. Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga especialment els partits grans. Acostumem a tractar l'abstenció com una massa amorfa i unoiforme que no és. La pregunta no és "com fer votar als abstencionistes"? sinó "com mobilitzar els potencials votants d'esquerra transformadora"? Esperem idees, aquí en deixo alguna.

2. L'escenari polític del pospujolisme es consolida amb un ventall d'opcions on els grans són més petits i els petits creixen, s'imposa la lògica d'acords per a formar majories parlamentàries. L'altre tret del pospujolisme és una major emergència de l'eix esquerra-dreta (tot i que encara insuficient).

3. Mas i CiU guanyen i fracassen a l'hora. Certament s'imposen en vots i escons a totes les circumscripcions, però tota la tangana per dos escons més que fa quatre anys és més aviat tristot. Des del punt de vista de la democràcia parlamentària (la que tenim) Mas està mal situat per fer acords després de basar la seva campanya en el lema o CiU o tripartit. Des del punt de vista presidencialista (el que CiU ha intentat col·locar), cap president del món és elegit per un 31% dels sufragis. CiU té poc marge de maniobra i a Mas se li acaba el temps, les cares de pomes agres d'ahir només les dissimulen avui els mitjans pro sociovergència (especialment trist el tractament d'El País).

4. El PSC descobreix el seu terra electoral (al tanto, però, que en política els terres són mòvils). Massa mal resultat per estar contents, no p`rou dolent per a que reaccionin a la devallada constant de vots elecció rera elecció, especialment si conformen govern. El govern d'avui pot convertir-se en la hipoteca de demà. Ja veurem. En tot cas espero que entenguin que els xarnegos no som clientela, som electors.

5. ERC respira, tora a caure d'empeus i, ni que sigui per la mínima, torna a decidir majoria parlamentària. Però que ningú s'equivoqui la sitació és molt diferent a l'anterior: ara hi ha majories parlamentàries políticament possibles que no passen per ERC, inverteixen la tendència a l'alça, la imatge de Carod està força desgastada i la situació interna del partit pot acabar degenerant. Escenari obert per aquesta banda.

6. PP: virgensita, virgensita, que me quede como estoy. Ja en les anteriors van tocar terra (prestige, guerra d'Iraq, majoria absoluta Aznar, vaga general...), no podien baixar gaire més i no ho han fet. Cap sorpresa.

7. ICV-EUiA: la pujada esperada. D'entrada va pinta de no haver tocat sostre, especialment si el PSC continua paralitzat. En la mesura en que pugui mantentir la governació interna de la coalició, tenen recorregut per endavant. La principal victòria però ha estat que finalment s'ha imposat l'eix polític que plantejaven: govern d'esquerres - govern de dretes.

8. CC: apa ja tenim l'embrió del partit populista de dretes. 8.1 al final resulta que sí que existia espai electoral pel lerreuxisme a Catalunya, més enllà del PP 8.2 el discurs antipolític(el discurs habitual dels antidemòcrates) dóna resultats especialment en cas de pèrdua de legitimitat de la política democràtica 8.3 Una abstenció de gairabé la meitat del cens i 60.000 vots en blanc no poden continuar ser ignorats, o reduits a una obligada menció en el discursos triomfalistes de les nits electorals. El preu és massa alt.

La qual cosa em porta a plante jar que 1) Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga...

Diari de campanya: fora de temps/ Una cançoneta i mo n'anem

Paco Ibañez canta a Gabriel Celaya, per a reflexionar. Sort demà

Per què no sóc del Barça

Resposta 1: perquè no m'agrada el fútbol. Potser amb això n'hauria d'haver prou.

Resposta 2: perquè és més que un club. No em sembla malament, en principi, que els èxits esportius s'expressin amb festa al carrer, que generin orgull col·lectiu i sentiment de pertanyença. M'agrada quan persones que no es coneixen estableixen complicitats en un bar pel fet de compartir uns mateixos colors. I el meu amic Josep Maria acostuma a utilitzar la definició montalbaniana del Barça com a "exèrcit desarmat de Catalunya". Tot plegat molt bé. I molt fàcil de manipular.

Un club de fútbol pot ser un espai compartit per ciutadans molt diferents, el gran actiu del Barça, en la mesura que els uneix l'esport i les ganes que el seu equip tingui èxits. Però d'ençà de Belusconi coneixem com és de fàcil que persones amb poc escrupols, ambicions polítiques i voluntat populista utilitzin els clubs de futbol i traixin la diversitat de la seva massa social.

Resposta 3: La que avui dóna un personatge que en principi no m'és simpàtic, Daniel Sánchez Llibre: "Con estas cosas (la foto de Laporta amb Mas) se le quita importancia a la Generalitat y se le da mucho a un club, y el país se hace mucho más pobre"

Tres veus dels moviments socials

Ahir dissabte em va tocar moderar una taula rodona a Cardona sobre moviments socials dins d'un projecte de formació de nous quadres sindicals. Les persones que van tenir la generositat de didicar un dissabte al matí a participar-hi van ser la Neus Moreno de Ca la Dona, el Francesc Tubau d'Aturem la Guerra, i el Fabián Mohedano, president del Consell de la Joventut de Barcelona i membre del Moviment Laïc i Progressista. Va ser un interessant debat sobre l'evolució i el sentit de ser dels moviments socials, les relacions entre ells, la democràcia i la ciutadania. Em resulta impossible fer cap mena de resum, però aquí deixo escrites algunes de les reflexions dels ponents.

Neus Moreno (Ca la Dona)

"L'evolució del moviment feminista, dels moviments feministes millor dit, està marcada per l'assoliment de les seves fites i l'evolució de la societat. Després d'assolir la igualtat a les lleis,

hem hagut de posar l'èmfasi en el fet de ser dona com a element d'identitat"

"L'aportació del feminisme a la política es basa en quatre principis: l'autoritat (front al concepte de poder), la importància de les relacions humanes, la diversitat com a riquesa, i el reconeixement del conflicte i l'aprofitament de les oportunitats que genera"

"El fet d'estar participant durant anys tant a CCOO, en l'àmbit de la salut en el treball, i al moviment feminista m'ha enriquit com a persona i m'ha permés enriquir ambdós espais"

Francesc Tubau (Aturem la Guerra)

"Hem aprés que les limitacions del poder dels governs, arribar al govern no és garantia de transformar els valors de la societat"

"Els moviments socials incideixen en els partits. No es pot entendre, per exemple, el naixement d'Iniciativa per Catalunya o d'Izquierda Unida sense les movilitzacions contra l'OTAN"

"Quan treballes en un àmbit, com el de la pau, en la mesura que profunditzes en les causes dels problemes acabes trobant les connexions amb altres lluites. No es pot entendre la guerra de l'Iraq sense abordar la qüestió del model energètic"

Fabián Mohedano (CJB)

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

"La individualització de la participació ciutadana respon a la filosofia neoliberal de negar la participació col·lectiva, que és la veritable participació"

"El fet que les tres persones que hem estat convidades participem a diferents moviments i estiguem afiliades totes tres a CCOO, demostra la presència del sindicalisme popular, nacional i de classe en la societat"

"La substitució del federalisme per la xarxa, de les associacions pels moviments, de les estructures de participació per la participació individual, dels ateneus obrers i libertaris per les associacions d'emprenyats suposa una degradació de la participació. Es tracta d'un sistema que porta a mobilitzacions que es dispersen sense arribar a proposar i assolir canvis"

Capitalisme immoral

El títol d'aquest post és facilment criticable des de diversos punts de vista. D'una banda, no faltarà qui argumenti que "capitalisme immoral" és una expressió reiterativa, que en l'ànima essencial del capitalisme es troba la voluntat del benefici individual sense cap altra consideració, que aquest és el seu únic motor. D'altra banda l'ús del terme "immoral" en economia o en política pot ser fàcilment titllat de cursi. I fins i tot es pot dir que l'ús del terme "immoral" presuposa l'existència d'un codi moral universal més enllà de la voluntat de les persones, i per tant incontrovertible, el que caracteritzaria un pensament dogmàtic. Potser. Però crec en el matís. I potser en el matís es trobi quelcom semblant a l'ètica.

El personatge la foto del qual encapçala aquestes línies, representa una icona clara del capitalisme immoral. Li hem llegit algunes de les expressions més hipòcrites i cíniques que mai hem tingut ocasió de llegir. Segons ell, la NIKE no és responsable de que els seus productes s'elaborin per part de treballadors semi-esclaus, sovint nens, sense drets i que cobren salaris de misèries, condemnats a una existència que els deshumanitza. La NIKE es limita a contractar fabriques de països del sud, les condicions de treball en aquestes fàbriques no són responsabilitat de la NIKE, sinó dels seus propietaris. Evidentment, si en aquestes fàbriques es milloressin els salaris, o es reconeguessin dies de festa, o unes mínimes mesures de salubritat, el cost de les pilotes, les samarretes i les bambes pujarien i la NIKE passaria a contractar altres fabricants que li garantissin un cost menor, a qualsevol preu. Però, d'això se'n diu mercat lliure. Sí, i immoralitat.

Com pot un èsser humà digne d'aquest terme desentendre's fins a aquest punt de la vida d'altres èssers humans? Com pot arribar a frivolitzar fins a aquest punt amb el patiment que els seus amics i clients provoquen en milers i milers de persones? Com pot atrevir-se un individu així a jutjar prepotentment les persones que democràticament es presenten per a ser elegits diputats i diputades del Parlament de Catalunya? Persones com aquest senyor estan darrera dels pitjors mals d'aquest món, del patiment i la desgràcia de milions i milions de persones. Quina mena de societat és la que atorga a un personatge tan absolutament indesitjable un alt reconeixement social?

A vegades, em venen ganes d'acompanyar la meva amiga Lilith quan diu que preferiria viure a Groenlàndia. De moment esperarem a veure que passa dimecres...

Diari de campanya: dia -4

El debat dels joves

Ahir a La nit al dia es va realitzar un debat electoral entre les candidates i candidats joves a les eleccions del Parlament, d'igual manera que s'havia fet amb motiu del referèndum de l'Estatut. En primer lloc crec que cal felicitar la iniciativa del programa perquè resulta novedos i interessant (dos adjectius que rarament van junts pel que fa al cobriment periodístic d'una campanya electoral). També em va fer gràcia veure debatre a la tele a dos estimades amigues com són la Titon Laïlla (de la Unió de Joves) i Laia Ortiz (de Joves d'Esquerra Verda) en un debat electoral televisat. D'altra banda val a dir que el format de debat i el plantejament de la Mònica Terribas va provocar una certa sensació de "más de lo mismo" en comptes de facilitar un debat més fresc i dinàmic, que permetés introduir temes absents del centre d'atenció de la campanya. No obstant, la meva reflexió més de fons ve per una altra banda.

Aquest matí han vingut a visitar el sindicat dos classes d'un Pla de Transició al Treball (PTT) de Badalona. Els PTT són programes adreçats a joves que han finalitzat l'educació obligatòria sens obtenir el títol, i que pretenen canalitzar la seva incorpració laboral per a que es faci en les millors condicions possibles, cosa prou difícil en el nostre mercat de treball. Mentre parlava amb els nois i les noies del PTT no podia deixar de pensar que el debat d'ahir nit tenia ben poca cosa a veure amb ells, les seves necessitats i els seus interessos.

Enteneu-me, no es tracta de fer demagògia fàcil. Certament alguna de les formacions incorpora a les seves propostes temes interessants de lluita contra la precarietat i l'exclusió. I arribar al col·lectiu del "terç d'exclusió" no ens resulta fàcil a ningú. Però em preocupa que cap fo´ça política doni la prioritat 1 a la lluita per guanyar el futur per a una generació de treballadors "de la franja baixa" que només veu núbols molt negres. I com que ja n'hem parlat abans o podem deixar aquí per avui.

Petjades de la Trobada Isidre Llopis

De la Trobada Isidre Llopis de joves sindicalistes de CCOO del País Valencià deixo aquí les darreres petjades:

1. Un bon exemple de R+D+i sindical: la gent de CCOO de l'Oceanografic de València incorporen entre les seves eines sindicals un bloc com a eina interactiva d'informació i comunicació dels treballadors i treballadores amb la gent qe els representa al comitè.

2. Mil gràcies als companys de la Secretaria de Joventut de CCOO PV per haver-me encarregat la dinamització del taller d'eleccions sindicals. Una de les coses amb que més disfruto de l'acció sindical és la dinamització d'accions de formació i reflexió, i d'aquesta coincidència amb els "germanets del sud" neix la nostra complicitat (a la foto, servidora fent de profe).

3. Hem aprofitat la trobada per parlar del nou cicle de trobades A 3 Bandes, l'espai compartit de trobada i formació de la gent jove de CCOO de País Valencià, Balears i Catalunya. A principis d'any l'A 3 Bandes torna a Catalunya. No us puc avançar encara el tema, perquè n'estem parlant, però pinta molt interessant. Esperem superar el llistó de l'excel·lent trobada de Palma, cosa difícil d'altra banda. A la foto els responsables dels espais de joventut de CCOO a Balears (el guapo), Catalunya (el feo) i País Valencià (la mala).

Cada any, quan ja comencem a anar amb la llengua fora i les vacances d'estiu només són un record, apareix la Trobada Isidre Llopis per a càrregar les piles, compartir un parell de dies amb companys i amics, i tornar a casa amb noves i més il·lusionants idees. Merci al Pau, a l'Empar i a totes les companyes i companys amb qui hem compartit aquests dies i dels que tant hem aprés.

Carta oberta del Coscu a la comunitat educativa

El Periódico grogueja. No ha estat mai un refernt del rigor periodístic, però la portada d'ahir trenca motlles. Consistent en una carta apocalíptica d'un mestre de primària que amb la pretensió de defensar l'escola pública, en presentava un quadre negre i irreal de la mateixa a base de presentar com a universals situacions concretes. Actitud que només pot tenir com a conseqüència potenciar l'escola privada i fomentar uns valors més intransigents en la nostra societat. El que hagués estat una legítima carta al director, va esdevenir portada i, per tant, va deixar de ser opinió per a ser presentada com a notícia. Fa poc que parlava, en relació amb la campanya d'autonòmiques, de la responsabilitat del mitjans de comunicació de masses, l'exemple del que parlem avui és especialment frepant.

Avui CCOO de Catalunya hem donat resposta, en forma de carta oberta del nostre secretari general, en Joan Coscubiela, a la comunitat educativa. Carta que ha estat publicada a El Periódico, tot i que evidentment no ha merescut la portada. Vull recomenar vivament la lectura d'aquesta carta del Joan Coscubiela, perquè la defensa de l'escola pública passa pel seu reconeixement com la millor opció per a educar els nostres nens i nenes, la que els situarà en millors condicions d'afrontar el futur a ells individualment i a tots nosaltres com a societat.

Diari de campanya: dia -5

La campanya sense candidat

Una de les seccions més freaki-guais del desplegament que La Vanguàrdia està fent amb motiu de les eleccions al Parlament és la que diàriament recull una frase dels directors (tots homes) de campanya de cada candidatura. Els que em coneixen saben de la meva debilitat per les figures que acostumen a treballar a l'ombra, d ela gent d'organització. Les frases d'ahir i avui de José Zaragoza, director de la campanya del PSC:

Estamos esperando entusiásticamente la versión reducida del DVD de CiU A ver si Artur Mas consigue caer todavía más antipático a los catalanes.

CiU está más nerviosa que nunca. Iniciaron la campaña pensando que tenían una victoria asegurada. Se prepotencia les ha hecho equivocar

Ja fa alguns mesos en aquesta bitàcora parlàvem de l'evolució dels models de lideratge polític des de les figures carismàtiques a les figures més grises, i posàvem a Montilla com l'exponent d'un nou perfil: l'oficinista eficient, veient la campanya del PSC es confirmen les nostres suposicions d'aquell moment. El que no vàrem ser capaços de preveure és fins a quin punt arribarien les coses. El PSC ha presentat una gran innovació política: la campanya sense candidat. Tenen candidatura, cartell electoral, programa, spots... però no candidat (o és que algú el va veure al debat?). En cap moment cap candidat socialista ha donat la batalla de les idees ni el model a CiU. D'aquesta manera, Mas porta setmanes interlocutant amb el buit. Si Mas en els debats resulta crispant, en els monòlegs ni t'ho explico. I com ja vàrem dir en un post anterior la gent de CiU "no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura".

És clar que sense candidat no es poden guanyar les eleccions, però es pot perdre per poc. I aquesta és l'aspiració del PSC. Ves, podrien servir de model als seus companys de Madrid.

motiu 5 pel que votaréICV-EUiA l'1 de novembre
ICV-EUiA és l'única opció que no es presenta com a mer gestor de "lo que hay" sinó amb la voluntat de treballar per la superació d'arrel del model capitalista

Negar cap acció que no sigui la revolució total resulta inútil. Negar cap opció que no sigui la mera gestió ens porta al desastre. Com a mínim val la pena intentar-ho, hi perdem ben poc.

Dos veterans sindicalistes valencians

Com deia en el post anterior, aquests dies estic participant a la 8a Trobada de joves sindicalistes Isidro Llopis, de la de CCOO del País Valencià. Per a la gent d'ACCIÓ JOVE de Catalunya, els nostres companys valencians són el principal referent en matèria de formació sindical i aquesta trobada ho torna a demostrar.

La sessió d'aquest matí portava per títol 40 anys de CCOO del País Valencià i n'eren els ponents en Ramiro Reig i l'Ángel Olmos, membres fundadors de les CCOO. Cada un d'ells és un exemple dels perfils dels fundadors del sindicat. Ramiro Reig va implicar-se en el sindicalisme sent un jove estudiant universitari de la JOC. Ángel Olmos quan treballava a la siderúrgia al Port de Sagunt i era militant comunista. Ha estat una experiència molt fructífera i amb una forta càrrega emotiva, presidida per la màgia habitual dels intercanvis entre la generació fundadora i les noves fornades de sindicalistes de CCOO. Em limito a recollir alguns titulars de les intervencions del dos veterans sindicalistes.

Ramiro Reig

"Siempre existe un rechazo social a la persona que se mueve, lo había entonces y lo hay ahora: que si algo busca, que si él claro que puede porque no tiene familia, que si es un ingénuo"

"Entonces lo teníamos más difícil que ahora por la situación política, hoy llo teneis más difícil por la situación laboral. Una y otra tienen el mismo efecto sobre los trabajadores: el miedo"

"La lucha son las relaciones personales y frecuentemente se basa en la amistad, en las redes de amigos. Cuando alguien me dice que no puede hacer nada le pregunto: no puedes hacer ni un amigo?"

"Es importante que el sindicato vaya más allá del sindicalismo estricto, que dé horizontes a las personas. CCOO debe ser el palo de una bandera reivindicativa de muchos colores: el del medio ambiente, el de la solidaridad con el tercer mundo..."

Ángel Olmos

"El sindicalismo de clase debe ser sociopolítico, traspasar las vallas de las fábricas y transformar las vidas de los pueblos"

"Me inicie en el sindicalismo en los años 50 recogiendo firmas para que instalaran servicios y duchas en la fábrica, que ni eso teníamos. El franquismo convirtió a los ciudadanos en siervos y lo consiguió haciéndoles vivir en el miedo"

"En la transición tuvimos que aprender las cosas más básicas, hasta como hacer asambleas, a respetar el turno de palabras, y no era fácil"

"Ser militante de izquierdas se demuestra en todos los ámbitos de la vida: con los compañeros, en la familia, hasta cuando ligais"

Diari de campanya: dia -10

De l'oasi a la selva catalana

Des d'ahir i fins demà sóc a Navaló al complex d'El Teularet de CCOO del País Valencià participant a la 8a Trobada Isidro Llopis de Joves Sindicalistes de convidat per la Secretaria de Joventut. Aquí a la serra d'Enguera la connexió a internet va una mica lenta la qual cosa no em va permetre fer l'entrada d'ahir ni probablement la de demà. Com d'altra banda, la distància dels mitjans de comunicació en aquest indret i en aquest espai de formació és important, faig un cert descans de la campanya que altero únicament per fer el post que tocava ahir.

Com que els amics de la 27 Divisió s'em van avançar a l'hora de tractar el tema de la sucosa entrevista del Sala i Martin a Carod-Rovira, parlarem d'una altra qüestió. Normalment els mitjans de comunicació centren la seva atenció durant una campanya electoral en el duel dialèctic entre els dos candidats amb més opcions d'esdevenir President. Aquest tractament no només és empobridor i molt discutible, sinó que enguany ha esdevingut impossible, pel simple fet que un d'aquests candidats ha decidit convertir-se en un outsider. Quina bona oportunitat perquè el centre de l'atenció comunicativa es dediqués a les diferents propostes, quina gran oportunitat desaprofitada. De propostes n'estan havent, moltes i interessants, i amb una forta càrrega política, però és clar els mateixos mitjans de comunicació i periodistes que critiquen als polítics per dedicar-se a l'esgrima dialèctic en comptes d'explicar-se, s'acostumen a aborrir (o a no sentir-se prou preparats) quan toca parlar de propostes, així que han decidit centrar l'atenció en les diferents tècniques de màrketing electoral. Molt més interessant, on vas a parar.

No cal anar al 20 Minutos, ni al telenotícies del Matías Prats. El noticiari d'abans d'ahir del prestigiós comunicador Iñaki Gabilondo és l'exemple més clar. Per l'Iñaki (un xicot d'allò més ponderat) el que era noticiable de la campanya catalana era el DVD de CiU (si que dóna de sí), el condó de Joves d'Esquerra Verda, el comecocos de les JERC (que es deu dir menja-coquets) i el pedagògic Joc de les Cadires. Tot presentat amb un to críticament paternalista sota el titular "Todo por el voto". Evidentment el PSC es salva de la crema, que estem a ca l'Iñaki.

Més enllà de com arriba a ser d'empobridor el tractament mediàtic de la campanya, i de la refelxió del paper del mitjans de comunicació en la percepció de la política que té la ciutadania, hi ha un element més específic d'aquesta campanya electoral que ens hauria de preocupar. El conjunt de mitjans de comunicació privats d'àmbit estatal estan presentant aquesta campanya com la prova de la degradació de la política catalana i de l'agressivitat de la mateixa. Sembla una broma que mitjans de comunicació que tenen la seva seu a Madrid, on es veu Telemadrid, on més vendes ténen La Razón, ABC i El Mundo, on més s'escolta la SER, s'escandalitzin per les picabaralles de pati de col·legi dels nosters polítics. Certament hi han hagut pintades del BUS del PP, i manifestacions ben poc cíviques contra els seus actes electorals, certament el Carod va ser insultat a la UB per un grup d'ultres, cretament CiU està amb un tó polític força agressiu... però distorsinar aquestes situacions per dibuixar un marc general irrespirable només pot ser qualificat com a manipulació

El missatge de fons és ben clar: govern d'esquerra plural = clima violent. Res nou, de fet és una estratègia ben antiga. El problema és que alguna força que fa bandera del seu amor a Catalunya i del bon govern, estigui confluint amb aquesta estratègia de desprestigi de la política catalana, perquè tàcticament en pot treure rèdits electorals. Ja ho diuen que hi ha amors que maten.

En fi, passem al

motiu 4 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre

ICV-EUiA és l'única opció que no juga electoralment amb el dret de vot dels ciutadans estrangers ni tonteja amb la xenofòbia

Hi ha temes que un mínim d'ètica, cultura democràtica i sentit de la responsabilitat haurien de deixar fora dels càlculs tacticistes. Els drets polítics dels ciutadans i la convivència en són dos exemples. I com que d'aquest tema ja n'hem parlat, per avui ho podem deixar aquí.

Diari de campanya: dia -12

La força dels opinadors

Avui la polèmica de la campanya recollida als mitjans ha voltat entorn a un material de campanya de Joves d'Esquerra Verda. El material consistia en un preservatiu l'envoltori del qual portava per lema "Folla't a la dreta. Fes-t'ho amb Iniciativa" i recollia diferents propostes de dretes formulades pels candidats de tots els altres partits. Al lector o lectora inquiet li proposo un exercici: agafa els diaris d'avui i mira com han tractat la notícia (crec que només surt a El Mundo, El Periódico i La Vanguàrdia) i fes el mateix demà. Amb excepció d'El Mundo (que li ha dedicat la foto de portada i que tots sabem què és), els altres dos diaris hi feien referència una mica de passada dins de la notícia més general de l'acte d'ICV-EUiA a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests diaris (gens sospitosos de simpatitzar amb l'esquerra transformadora) li han donat un tractament més aviat anecdòtic i simpàtic. De fet he vist repartir aquest material en algun acte i ahir en un sopar de la Laia Ortiz amb sindicalistes i no he vist ningú que s'escandalitzés. Però avui tot és diferent. Per què? Perquè aquest matí ja han fet la seva funció les tertúlies.

Indignació, barroerisme, crits al cel... La gent de JEV ha pogut comprobar avui en la seva pròpia carn una veritat bàsica del debat públic: els fets són els que són, però la percepció pública d'aquests fets la construeixen els "opinadors" oficials dels grans mitjans de comunicació, que agafen els fets i els expremen fins a convertir-los en les percepcions que més convenen als interessos als que serveixen cada un d'ells. Així, els debats electorals o el Debat de l'Estat de la Nació no el guanya qui més bé ha argumentat, sinó qui diuen els opinadors al dia següent. Opinadors gens neutres ni objectius, com sabem.

ICV-EUiA no té pactes de sang amb cap grup empresarial de la comunicació que li possi opinadors al seu servei. I contra ICV-EUiA molts "opinadors" tenien ganes. El fet és que al material en qüestió no es criticaven únicament els partits de dretes, sinó que també es recollien les propostes de dretes de PSC i ERC, i això no es perdona.

Per tot plegat la direcció de Joves d'Esquerra Verda ha optat prudentment per retirar aquest material, i fan ben fet. Tot plegat em serveix per a explicitar el

motiu 3 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre

ICV-EUiA és l'única opció electoral que ni té ni busca conxorxes amb els grups econòmics i mediàtics de poder

Per la qual cosa únicament responen davant dels seus electors. Certament paguen cara la seva independència (només cal veure el tractament que reben als mitjans), però és precisament aquesta independència la que dóna sentit a la seva existència. I que duri.

Diari de campanya: dia -13 / blogparasitisme

Avui al diari de campanya deixem un enllaç al darrer article al bloc del Lalo Plata en el que a banda de celebrar la seva incorporació al món adult es planteja per què les polítiques de joventut pesen tan poquet en les agendes dels partits.

-----------------------------

Bé, i ja que estem passo al

motiu 2 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
el Joan Saura no ha anat a fer el paperina a Montserrat

A diferència de Montilla, Mas i Carod. Serà perquè a diferència de Mas no considera l'esglèsia catòlica "una gran ONG cada vegada més volcada des de les polítiques socials"? O perquè no reconeix el referent espiritual i nacional que representa l'abadia benedictina? O senzillament perquè no li surt dels dallonsis anar a arrossegar-se davant de la representació de la jerarquia catòlica a Catalunya, del símbol de la consideració de la Catalunya-serà-catòlica-o-no-serà i del darrer vestigi feudal que ha arribat al segle XXI?

Sigui pel que sigui, em mola.

Entrevista a un jove sindicalista del comerç

El darrer número de Lluita Obrera publica una petita entrevista a Lluis Melgar delegat de CCOO a MAKRO- Badalona, recentment escollit i amb 20 anys d'edat.

Recomano vivament invertir cinc minuts en llegir les reflexions d'aquest company d'ACCIÓ JOVE entorn a les dificultats i els condicionants de l'acció sindical entre la gent jove en situació de precarietat, els plantejaments sindicals de CCOO front als del sindicalisme groc, o com condiciona el fet de ser jove a un delegat tant davant de l'empresa com del propi sindicat.

Aquí penjo l'entrevista per a qui vulgui seguir el consell.

Diari de campanya: Dia -14

La pregunta que més em ve al cap en aquesta campanya és: per què únicament ICV s'està llançant a fons en explicar l'acció de govern de la darrera legislatura i en reclamar la reedició d'un govern d'esquerres?

La inversió en escola pública més important de la història (entre d'altres coses amb la contractació de 4.500 nous mestres), la primera vegada que es planteja al nostre país una política ambiental digna d'aquest nom, 34.483 pisos de protecció oficial, la millor campanya de lluita contra els accidents de treball que s'ha vist fins ara, llei de barris, pla d'energia, protecció del litoral, les mesures de l'Acord Estratègic de l'Economia, reducció del dèficit de la Generalitat... Estatut a banda, sembla que n'hi ha més que suficient per a que els partits d'esquerres arribessin amb el cap alt i, sense ocultar un forta autocrítica per tot el que sabem, reivindiquessin la seva obra de govern com el millor reclam electoral.

En tot cas sembla millor estratègia que els desastres de campanya que estan plantejant PSC i ERC. En fi, això em porta a enunciar el

motiu 1 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre:

ICV-EUiA és l'única força que anuncia clarament quina serà la seva política d'aliances post-electorals.

M'agrada aquest contracte moral dels ecosocialistes amb el seu electorat: el vostre vot no servirà ni per activa ni per passiva per a que torni a governar la dreta. Em sembla una bona expressió de cultura democràtica, d'entendre que el vot no és un xec en blanc pels propers quatre anys, sinó l'expressió política dels ciutadans (de cada ciutadà) condicionada als compromissos electorals del partit que han votat.

Diari de campanya: Dia -15

10:00 D'aquí dues hores comença la campanya.

(amb permís de Joves d'Esquerra verda)

1.05 Acabo de tornar de l'emplafonada

Emplafonada és un concepte que als habitants de l'àrea metropolitana i als militants de partits "amb possibles" no els hi deu de dir res. Per a la gent d'ICV del Bages, emplafonada és un concepte de significació variable. Fins al dia abans de la campanya, emplafonada vol dir passar pel local baixar de l'altell u nombre determinat (segons els casos) de planxes de fullola gruixuda i enganxar a cada planxa un cartell amb cola. A partir d les 00:00 hores del dia d'inici de campanya, emplafonada vol dir anar pels carrers penjant aquests mateixos plafons dels fanals amb brides. Després del dia de les eleccions el concepte és un altre: desemplafonar. Com haurà deduït el lector espabilat, desemplafonar vol dir passar pels mateixos carrers recollint els plafons que no hagin destrossat els brètols i tornar-los a pujar a l'altell del local. Aquesta pràctica militant tracta de substituir les vistoses banderoles quan no hi ha prou diners per pagar-les.

Quan vas d'emplafonada t'acabes trobant sempre amb les empreses que enganxen les banderoles dels altres partits (o les del teu, quan n'heu pogut pagar unes quantes). Aquesta nit hem notat un canvi respecte conteses anteriors. Fins ara les empreses pagades pels partits per enganxar banderoles, enviavengrups de treballadors amb camions grua. Avui, la gent que hem vist eren parelles de treballadors amb accents centroamericans pujant-se a unes escales poc fiables. I em jugo un sopar a Casa Leopoldo a que cobren a tant per cartell. I unesmorzar a la Boqueria a que no saben què és un contracte de treball. Evidentment els responsables dels partits que els lloguen no deuen ser-ne massa conscients (dormen a casa mentre es pengen les banderoles) peròcaldria que fessin una reflexió crítica al respecte. La foto trista d'aquestes eleccions podria ser la d'un d'aquests treballadors sense drets reconeguts i amb els màxims índex de precarietat penjant cartells de candidats que prometen una societat millor.

Una cançoneta i mo n'anem (11)

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Miquel Costa i Llobera. El Pi de Formentor

A Les Cosetes fa temps que li debem una entrada a la fada del Mediterrani. Masses moments com per deixar-los passar de llarg. Aquesta vegada la cançoneta va dedicada a aquests èssers estranys anomenats mares.

Misión Juvenil Solidaria de la CIOSL hace resaltar la situación de las trabajadoras y trabajadores jóvenes de las ZFI

Article extret de www.icftu.org

Bruselas, 9 de octubre de 2006 (La CIOSL EnLínea)

Los días 10 y 11 de octubre tendrá lugar en Honduras la segunda Misión Juvenil Solidaria anual de la CIOSL (Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres). Este evento ha sido coordinado por el Comité de Juventud de la CIOSL con ayuda y asistencia de la ORIT (Organización Regional Interamericana de Trabajadores de la CIOSL) y las centrales nacionales CUT y CTH.

La misión desea hacer recaer la atención en la situación de los trabajadores y trabajadoras jóvenes de las zonas francas industriales (ZFI), especialmente en América Central y Honduras mismo, al tiempo que reclama que se refuercen los derechos de esos trabajadores en esas ZFI. Las ZFI generalmente gozan de incentivos especiales en materia de impuestos y términos de empleo de su mano de obra y su finalidad principal es generar ingresos por exportaciones en países en desarrollo pobres. La mayor parte de dichas zonas son centros manufactureros con gran intensidad de mano de obra que importan materia prima o componentes y exportan productos elaborados. Sin embargo, en esas zonas muchas veces se violan los derechos de los trabajadores. Globalmente, el 80 por ciento de la fuerza laboral de las ZFI está compuesta por chicas, la mayoría de las cuales trabajan en las industrias de textil, ropa, juguetería y electrónica.

Durante la misión también se promoverá la campaña “Sindicatos para las mujeres, mujeres para los sindicatos”. Esta campaña aspira a conseguir un considerable aumento de los índices de afiliación femenina y pone énfasis en la necesidad de reforzar los derechos de las trabajadoras, especialmente de las que están en las ZFI y en la economía informal, las trabajadoras migrantes y las trabajadoras jóvenes en general. Desde que se relanzara la campaña han participado en la misma 54 centrales nacionales de 46 países, incluyendo la CUT y la CTH de Honduras.

La misión brinda una gran ocasión para mantener una entrevista con el Vicepresidente de Honduras, los Ministerios de Trabajo y de la Mujer (cuyas carteras incluyen a la juventud) y la asociación de empleadores de las maquiladoras. Los sindicalistas plantearán sus preocupaciones por las recientes tendencias y evoluciones en las ZFI de América Central, poniendo especial énfasis en la persistente utilización de listas negras por parte de los empleadores, es decir, despedir a los trabajadores o trabajadoras que apoyan la creación de un sindicato y ponerlos en listas negras a fin de que no puedan volver a conseguir trabajo en las ZFI.

La misión coincidirá con una reunión de juventud a realizarse los días 8 y 9 de octubre en Honduras durante la cual la CSACC (Coordinadora Sindical de América Central y el Caribe) fundará su Comité de Juventud. Se ha planeado asimismo una sesión especial sobre VIH/SIDA a fin de discutir medidas para combatir esta pandemia. Honduras tiene el mayor índice de infección de VIH/SIDA de América Latina.

Assemblees de delegats de CCOO

La setmana passada varen tenir lloc dos actes que suposen el veritable inici de curs de CCOO, un curs especialment important perquè hi tindrà lloc el període de màxima concentració d'eleccions sindicals, on CCOO ens jugfuem la nostra representativitat (la força no és qüestiona amb més de 170.000 afiliats a Catalunya i més d'un milió a tota Espanya).

Primer de tot, dimarts va tenir lloc a la Feria de Madrid una assemblea amb més de 2500 sindicalistes de tota Espanya. Certament, l'Assemblea va ser una mostra de les propostes i la capacitat de CCOO, així com de la nostra voluntat de revalidar la condició de primera força sindical i social del país. A l'Assemblea va tenir un important protagonisme la gent jove del sindicat. La meitat de les intervencions estaven a càrrec de sindicalistes joves. No us perdeu la intervenció de Joan Coscubiela que, precissament, va situar la importància de que el sindicat sigui un agent de solidaritat entre les diferents generacions de treballadors i treballadores. I francament brillant la intervenció de José M Fidalgo de cloenda de l'acte que suposa una lliçó magistral de què és, què pensa i què fa CCOO.

Divendres vàrem celebrar l'Assemblea de Delegats de CCOO de Catalunya. Més de 3500 sindicalistes van deixar molt petit el grandíssim auditori del Fòrum. Aquesta assemblea ha suposat un gran salt endavant pel que fa a organització i posada en escena i els companys i companyes que hi han treballat durant sis mesos es mereixen una felicitació. Frases com "això és una marea humana" o "ningú a Catalunya ha organitzat un acte com aquest" van ser pronunciades pels periodistes que cobrien l'acte. Els temes centrals varen ser les polítiques industrials, la salut laboral, els serveis públics, les infrastructures, l'equilibri territorial i les polítiques de mobilitat. Velles i noves prioritats pel sindicalisme nacional i de classe del segle XXI. Tant les intervencions dels i les dirigents com les dels delegats i delegades van ser excepcionals. Espero convèncer a la gent de comunicació del sindicat per a que les pengin a la web i youtube i poder-les linkar.

D'altra banda, em va tocar fer de presentador de l'acte i els ponents a mode de Billy Cristal del sindicalisme català. Era impressionant adreçar-se a un auditori de tanta gent enmig d'una posada en escena marcada per les noves tecnologies i la imatge, però he de confessar que un cop superats els nervis, m'ho vaig passar de conya. A l'espera de més materials de l'Assemblea penjo aquí la intervenció de presentació de l'Assemblea.

NOU

Ja està disponible la intervenció de Joan Coscubiela, no deixeu de llegir-la perquè val la pena.

També podeu consultar el dossier de premsa de l'acte.

Una concepció dretana de l'estat social

Sembla que alguna cosa està canviant en aquesta pre-campanya electoral, no ho vull dir massa fort, però comença a semblar una campanya electoral d'un país normal on els candidats no es dediquen a alliçonar-se respecte les essències pàtries, sinó que centren el debat polític en les seves propostes econòmiques i socials. Aviam si dura.

Qui està prenent més clarament la iniciativa en el debat és CiU amb un conjunt de propostes de polítiques socials que, més enllà de si són realistes en termes de finançament públic, ningú pot negar que són agossarades... i molt de dretes. La darrera proposta exemplifica perfectament aquesta concepció dretana, liberal i conservadora de la protecció social que representa a CiU. Es tracta de ajudar les parelles de menys de 30 anys que es vulguin emancipar pagant el 50% del lloguer durant 3 anys. A banda de l'esclat de rialles que va provocar entre els estudiants de la Blanquerna penso que val la pena analitzar la proposta amb calma, pel que té de símptoma. Analitzem doncs cada un dels seus termes.

1. Es tracta d'una subvenció directa a l'usuari (la lògica del xec social que Mas utilitza com idea força). Front a les polítiques d'habitatge d'esquerres, que consistirien en dedicar aquests recursos a fer habitatge de protecció social, les polítiques socials liberals es basen en subvencionar el consum privat i evitar generar un sector públic sòlid, que acaba sent la manera d'incidir en el mercat. L'experiència ens demostra que tot ajut públic directe pel lloguer o la compra del pis (bé de primera necessitat i escàs) acaba generant un increment del preu de lloguer o venda, i per tant passa a incrementar els beneficis del propietari o venedor. Deu ser per això que aquestes polítiques sempre són vistes amb simpatia per qui especula amb l'habitatge.

2. Es tracta d'un ajut públic no condicionat al nivell de renda dels perceptors (una altra característica del xec social). Per tant s'acaben traslladant recursos públics a qui no els necessita, en detriment de la resta.

3. En canvi es condiciona l'ajut a que qui el sol·liciti es constitueixi legalment en parella. Aquí veiem una característica essencial de la concepció de les polítiques socials de la dreta conservadora: els drets no són dels ciutadans, sinó de les families. Que no tens parella? doncs no pots marxar de casa. Que pretenies compartir pis amb una amic? Doncs quedeu fora. Que no pensaveu registrar-vos com a parella de fet? El concubinatge queda fora dels ajuts socials.

En fi, res de nou. En tot cas cal valorar el fet que en l'actualitat (a diferència del que passava fa poquets anys) no es qüestioni la necessitat de fer polítiques públiques que garanteixin el dret a l'habitatge. Alguna cosa hem avançat.

Antoni Gutierrez: eurocomunisme, europeisme i ecologisme

Massa enfeinat/accelerat per escriure una entrada adient, no puc deixar passar un post sobre el Guti. Em limito a penjar el seu article al darrer número de Treball.

Una cançoneta i mo n'anem (i van 10)

Hi havia un temps anterior a Eros Ramazzoti, en que la música popular que ens arribava d'Itàlia valia la pena.

Com a mostra aqui va Il ragazzo della via Gluck
del rei del rock italià Adriano Celentano.

Avui: èxit en la vaga de la construcció

Avui tenim vaga al sector de la construcció a Catalunya, així que ens ha tocat fer de piquets informatius. Per tant arribem rebentats d'estar visitant obres des de les 7:00 del matí i amb les forces justes per a fer quatre apunts:

1. Les reivindicacions que originen la vaga estan vinculades a les mesures de salut laboral en un sector on l'augment constant dels accidents mortals no provoca cap canvi d'actitud en uns empresaris que mantenen marges de benefici excepcionals. El seguiment de la vaga està sent superior al 90%, per la qual cosa hem de felicitar a la Federació de la Construcció i Fusta de CCOO per l'excepcional tasca informativa, amb unes de 200 assemblees informatives prèvies.

2. Una altra bona notícia és l'aprovació ahir al Congrés dels Diputats de la Llei reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció, que està originada per una Iniciativa Legislativa Popular de CCOO, que des de fa una dècada està exigint i fent pressió per aconseguir una regulació. Com diu un amic meu, ser de CCOO vol dir ser perseverants, i finalment la perseverància sindical ha obtingut fruits. Per suposat, la dreta ha fet de dreta, i PP i CiU (ves per on, per defensar els poderosos contra els treballadors sempre són tan amics) han votat en contra. La subconbtractació descontrolada és el veritable càncer d'un sector on en una mateixa obra podem trobar més de 60 empreses treballant, i està en l'origen de la indefensió dels treballadors i treballadores i dels accidents de treball.

3. Tercera bona notícia. Una sentència judicial a Madrid condemna a penes de presó als responsables d'una obra en funció de les seves responsabilitats en la mort de treballadors en accident de treball. Es tracta de la primera vegada que es produeix una mesura d'aquest tipus. Quan haguem llegit la sentència, valdrà la pena fer-ne una entrada específica al respecte.

En definitiva, tres notícies d'èxits en l'acció de CCOO en la lluita contra la sinistralitat en la construcció, tres notícies que no són flor d'estiu sinó part d'estratègies sostingudes durant anys de proposta i movilització. No podem dir que tinguem cap vareta màgica, però els companys de la Constru demostren que el sindicalisme és l'eina útil dels treballadors en defensa de les seva salut i condicions de vida. Felicitats.

PS sé que dec respostes, prometo donar-les de seguida que pugui.

La movilitat descendent dels "blue collars" als EUA

El número 29 de La Factoria publica una entrevista a la periodista freelance Barbara Ehrenreich que ha estudiat els processos de movilitat social descendent als Estats Units. En ella es tracta de la ressaca del somni americà, el desballestament de l'estat del benestar, el paper de les organitzacions socials religioses, el capitalisme impacient i els seus efectes, els efectes del bipartidisme...

Em sembla una molt bona aportació i un lectura recomenable, que a més enllaça molt bé amb el recent debat que em mantingut en aquest bloc respecte el "mileurisme".

Quatre frases amb les que em quedo:

“Las acciones bajaron, pero la remuneración de su presidente sigue aumentando”. ¿Esto es noticia? (Se ríe]. O el caso de Verizon (empresa de telecomunicaciones). Las acciones se hundieron y al presidente le subieron el sueldo. Reducen los salarios tanto como pueden, y si no existe un sindicato que les pare los pies, siguen adelante y se suben el sueldo. ¡Es asombroso de lo que son capaces de apropiarse!"

"En nuestra sociedad es muy corriente que la gente con estudios universitarios y que tiene empleos dedicados a tareas de gestión se crean especiales y superiores a los demás. Pero, les digo, cuando veáis a alguien empuñando una escoba, pensad que quizá dentro de un año, o dentro de seis meses, vosotros podéis estar haciendo lo mismo. No tenéis nada de especial; no a los ojos de los propietarios y de los miembros de consejos de administración. De modo que debemos unirnos; debemos buscar la forma de tender puentes que disminuyan esta división, que superen este esnobismo."

"Pero hay otra capacidad humana a la que no se presta suficiente atención: la capacidad de movilizarnos de forma concertada como grupo. Pienso que esto es lo que al final inclinó el fiel de la balanza a nuestro favor. Otros primates pueden ponerse a saltar juntos para conseguir intimidar a un depredador, pero los humanos pueden hacerlo de un modo más eficiente. Somos buenos en la acción colectiva. De un modo parecido, para poder mitigar estas situaciones en las que hay víctimas internas en nuestra economía, debemos ir a la una. No es sólo la lección que debemos extraer de los últimos 200 años de historia sindical, sino que es una de las lecciones más importantes que debemos aprender de miles de años de experiencia humana".

" lo utilizo en mis charlas. Les digo, sí, hay una guerra de clases. Es una guerra iniciada por una de las clases, y ya es hora de que los demás nos movilicemos para hacer frente a los agresores".

No ho dic jo, ho diu una periodista yankee

"Som ecosocialistes perquè som d'esquerres"

El darrer número de JOVENT publica aquest article de Ferran Elias i Janet Sanz, dos exponents de la nova fornada de dirigents de Joves d'Esquerra Verda l'organització juvenil vinculada a ICV. Es tracta d'un breu i intel·ligent opuscle en que s'explica de manera clara i entenedora, però complerta, el contingut polític i la trajectòria de l'ecosocialisme a Catalunya, així com l'aposta d'ICV per encarnar aquesta ideologia. El pengem també a Les Cosetes tot esperant que ningú ens reclami drets d'autor. Aquí es pot consultar.

Ferran Elias és l'actual director de JOVENT, la capçalera degana de la premsa juvenil a Catalunya, i com a tal ha donat un nou impuls en termes de qualitat dels continguts. Impuls que complerta la reforma iniciada per la Sònia Gómez més centrada en la renovació del format i la qualitat en els sistemes de treball. Es tracta d'una de les ments més lúcides de la nova formada de dirigents de la jove esquerra verda, cridat a continuar la nissaga d'intel·lectuals orgànics de qualitat que ha caracteritzat aquesta organització i que constitueixen un dels seus trets distintius.

Per la seva banda, la Janet Sanz representa un perfil diferent. Més persona d'acció que de reflexió, la Janet és una exemple més de les noves incorporacions de dirigents intermitjos de Joves d'Esquerra Verda que estan aportant a aquesta organització un aire nou, més dinàmic i descarat.

En definitiva, al carrer Armengol hi ha cantera, i l'actual generació dirigent pot estar satisfeta de la feina que està duen a terme i afrontar el futur amb confiança. Ben segur que s'ho mereixen.

blog-parasitisme (7)

Respecte els vetos a Rubianes i Elvira Lindo, la reflexió més lúcida l'hem llegit al bloc de l'Àngel Pagès

eleccions al parlament: foto fixa

Avui La Vanguardia publica una nova enquesta electoral que ratifica les tendències que ja apuntava la d'El Periódico i aquesta brometa anomenada Racòmetre. No cal allargar-se massa explicant aquestes tendències perquè l'obsessió de mitjans de comunicació i polítics amb les enquestes pre-electorals ja s'encarrega de que aquestes tinguin força més protagonisme que no pas les propostes de les diferents opcions. En tot cas, no em resisteixo a fer una repassada per la situació en que els diferents partits afronten els comicis de l'1 de novembre.

CiU: "a por ellos"

Van llançats, i poden anar-ho perquè estan recollint els fruits d'una tasca d'oposició intel·ligent i els constants errors polítics del Govern. Novament marquen les regles i l'agenda política (cosa insòlita en un partit d'oposició) i s'atreveixen a anar forts amb propostes hiperliberals (com la del xec social) davant un PSC i una ERC prou paralitzats com per a donar-hi rèplica en clau d'esquerres. CiU està situant les idees-força de la pre-campanya no en el camp "nacional" sinó en l'econòmic i social, terreny en el que en teoria els seus competidors s'haurien de sentir més còmodes, i estan guanyant la batalla del discurs. Saben que el principal candidat opositor no dóna la talla dialèctica davant d'Artur Mas i frisen per cercar el cos a cos en una brillant estratègia: o nosaltres o el caos en forma de reedició del tripartit. De totes maneres, no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura. Sempre i quan l'esquerra reaccioni com fins ara només està fent ICV-EUiA.

PSC: la paràlisi

Els "capitans" culminen amb l'elecció de Montilla com a candidat a President la seva estratègia d'hegemonització duta a terme durant la darrera dècada. El seu principal error és mantenir la convicció de què un dels seus té la capacitat de mobilitzar el sector de l'electorat que els vota a les generals però no a les autonòmiques simplement presentant-se, i ho fan de manera força barroera. El fet que la realitat desmenteixi la teoria no els fa reaccionar. Ni reaccionaran. Ell PSC és un mastodont eficaç però poc àgil. Desconcertats pels mals auguris demoscòpics han cedit la iniciativa a CiU, i es dediquen a xupar roda de les propostes conservadores, en comptes de capitalitzar una obra de govern que el propi Maragall s'ha dedicat a tapar durant tota la legislatura: pla de barris, Pacte Nacional per l'Educació, impuls a l'habitatge protegit, rigor pressupostari, Pla d'Infrastructures, etc. Per acabar-ho d'adobar mantenen un discurs i una imatge que fa que Jose Montilla esdevingui una caricatura d'ell mateix: un gris comptable. Hi ha qui està convençut de que es guarden uns quants asos a la màniga i que donaran algunes campanades durant la campanya que invertiran l'actual tendència, em jugo un sopar a que no serà així.

ERC: l'autoanulació

A l'eufòria desproporcionada de fa dos anys i mig l'ha substituit el desconcert i la desmoralització. Més greu fins i tot que la més que probable devallada en vots i escons, és la pèrdua de la centralitat política obtinguda en les anteriors eleccions i que han dilapidat durant tot aquest temps. Les constants irresponsabilitats han acabat per passar factura a un partit que després del referèndeum de l'Estatut ha decidit fer un gir de 180 graus i passar de la revolta frívola a l'stablishment. El problema és doble: els girs sobtats fan perdre més gent de la que es guanya, i l'espai de l'stablishment ja està ocupat per una força molt més creïble en aquest paper: CiU. Ho tenen difícil perquè ni poden posar massa èmfasi en reclamar l'acció d'un govern del que han estat expulsats, ni poden aparèixer com a força opositora, ni tan sols com a referent moral tenint en compte que l'Estatut que van votar en contra va obtenir els millors resultats en els seus feus electorals. ERC està acabant per ser víctima d'ella mateixa i això té mal remei.

PP: como decíamos ayer...

El PP devalla, però sense nervis. D'una banda es confirma un terra electoral sòlid que no els ha de fer patir massa. De l'altra, en Piqué es troba atrapat entre les seves ànsies renovadores de la dreta espanyolista i la fugida endavant de la caverna que dirigeix el seu partit en l'àmbit estatal. Aquesta situació no només els hi passa factura en termes electorals sinó que els manté en la marginalitat política i els condemna, una vegada més, a fer de marcians.

ICV-EUiA: entre la coherència i l'esquerra pija

ICV-EUiA es presenta a les eleccions amb els deures fets: un compromís seriós amb els seus votants, una acció de govern impecable, una posició de centralitat política com mai havien tingut, pau dins de casa i una imatge de serietat que els hi permet afirmar allò de que si les altres forces del tripartit s'haguessin comportat com ells la legislatura s'hagués esgotat. Les expectatives de pujada són clares i la normalització territorial l'hagués envejat fins i tot el PSUC de la millor època (sembla prou probable l'obtenció de l'anheladíssim diputat per Lleida). Per acabar-ho d'arreglar, PSC i ERC els hi cedeixen en exclusiva el discurs d'esquerres. Al meu parer, el principal problema dels ecosocialistes és haver-se cregut la caricatura que els hi van fer els seus rivals electorals més immediats: el ser l'esquerra pija. Més enllà de la retòrica, Iniciativa sembla haver renunciat a guanyar vots treballadors i conformar-se amb els del progrerio guai. De la crisi socialista esperen rebre més vots del magre efecte garrigosa que de les bosses hegemonitzades per uns capitans que han digerit malament l'accès a l'estat major. I resulta especialment incomprensible aquesta actitud pel fet que, a diferència del que passa amb totes les altres forces polítiques, els dos sectors més susceptibles de votar ICV-EUiA no són contradictoris, sinó que es reforcen mutuament.

Mileuristes

Com ja hem parlat en alguna ocasió, les noves generacions de treballadors patim una problemàtica específica: la manca d'elements que ens facin mirar el futur amb confiança. La percepció de que la precarietat laboral o la impossibilitat d'accedir a l'habitatge, no és un problema temporal d'un moment concret de les nostres vides, sinó que correm el risc que ens acompanyi en el futur ens trasbalsa. En aquest context, els estrats socials "privilegiats" poden tenir (de fet tenen) latemptació de tallar ponts amb la resta, de desprendre-sen per a que no els hi suposin un llast. Alliberar-nos de qui ho té pitjor per poder aprofitar millor les nostres avantatges comparatives en una estratègia individual/corporativa d'ascensió social. Res de nou, simplement liberalisme en estat pur.

I ara, a més, comptem amb una etiqueta que ens permet de fer-ho presentant-nos no com a insolidaris, sinó com a víctimes: ELS MILEURISTES. Formalment, els mileuristes són aquelles persones que cobren salaris de fins a 1000 euros mensuals. Però, de fet, tots sabem que no és això. Realment estem parlant de persones amb alts nivells d'estudis, de famílies amb capacitat adquisitiva mitja-alta, amb espectatives de cobrir llocs de treball altament qualificats que cobren salaris que no s'adiuen amb aquestes espectatives. Quan parlem de mileurista, no estem parlant de la persona que treballa en feines manuals, o en l'hosteleria, amb una FP o una titulació bàsica. Ni les treballadores domèstiques o els que carreguen capses al Mercabarna. Aquests sempre han cobrat menys i ningú no s'escandalitza.

Acceptar la substitució del terme treballador/a pel de mileurista, suposa assumir un discurs de descomposició dels treballadors, que justifica l'assumpció d'estratègies corporatives i insolidàries, així com unes polítiques basades en dedicar més recursos a qui menys els necessita. Suposa, en definitiva, l'abandonament de la millor estratègia per a millorar totes i tots: la solidaritat de classe.

Esperem per part dels agents socials i polítics de l'esquerra que no contribueixin a incorporar el corporativisme en la correcció política

pongamos que hablo de Madrid

Juan Martínez, Secretari de Joventut de CCOO de Madrid i President del Consejo de la Juventud de la Comunidad de Madrid, s'ha deixat caure per aquí aquest cap de setmana. Entre arrossos, fideuàs, cervesetes i cafès hem tingut ocasió de conversar hores i hores de tot i de res. I és que el Juan, potser pel fet de no estar massa dotat pel ball, té ben desenvolupada la capacitat de conversa.

Potser per això, la Fundación Sindical de Estudios de CCOO de Madrid li ha publicat en el seu butlletí un interessant article sobre la situació de la gent jove a Madrid i les polítiques públiques d'emancipació en aquesta comunitat. El pengem també a Les Cosetes perquè el Juan és amic i un bon conversador.

Clica aquí per llegir l'article

cicle 11 de setembre: l'ofrena d'ACCIÓ JOVE

som casposos, paràsits i travestits

Una col·lega em crida l'atenció sobre una trista minipolèmica que aquesta pobre bitàcora a provocat en els comentaris del bloc d'un periodista anomenat Saül Gordillo. Intercanvien comentaris un xicot i una xicota. La noia acusa Les Cosetes de provocar gratuïtament, el noi de practicar el parasitis-me i travestis-me.

Sincerament els dubtes existencials sobre la pròpia naturalesa em bloquegen, per tant em limito a deixar l'enllaç mentre continuo meditant respecte qui té raó... ell? ella? tots dos?

PS El fet que els comentaris es trobin en un post sobre el diputat de CiU Campuzano augmenta la meva pertorbació al respecte.

perles (7)

Gràcies a l'Amira, per les seves orientacions televisives


Ernesto Sábato
Quinta carta: la resistencia

"Creo que hay que resistir: éste ha sido mi lema. Pero hoy, cuántas veces me he preguntado cómo encarnar esta palabra. Antes, cuando la vida era menos dura, yo hubiera entendido por resistir un acto heroico, como negarse a seguir embarcado en este tren que nos impulsa a la locura y al infortunio. ¿Se le puede pedir a la gente del vértigo que se rebele? ¿Puede pedirse a los hombres y a las mujeres de mi país que se nieguen a pertenecer a este capitalismo salvaje si ellos mantienen a sus hijos, a sus padres? Si ellos cargan con esa responsabilidad, ¿cómo habrían de abandonar esa vida?

La situación ha cambiado tanto que debemos revalorar, detenidamente, qué entendemos por resistir. No puedo darles una respuesta. Si la tuviera saldría como el Ejercito de Salvación, o esos creyentes delirantes —quizá los únicos que verdaderamente creen en el testimonio— a proclamarlo en las esquinas, con la urgencia que nos ha de dar los pocos metros que nos separan de la catástrofe. Pero no, intuyo que es algo menos formidable, más pequeño, como la fe en un milagro lo que quiero transmitirles en esta carta. Algo que corresponde a la noche en que vivimos, apenas una vela, algo con qué esperar. "

Comentaris a la sentència sobre la doble escala salarial a NISSAN

A la Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya trobem publicat un article del magistrat Miquel Àngel Falguera comentant la sentència del Tribunal Suprem respecte la doble escala salarial a Nissan. Es tracta d'un escrit breu però molt clarificador, on es situen les consideracions jurídiques essencials a l'hora d'abordar aquesta pràctica discriminatòria per la qual s'estableixen salaris menors, amb caràcter temporal o indefinit, per als futurs treballadors de l'empresa.

Especialment interessant per les persones que hagin seguit el cas de NISSAN és el qüestionament que fa l'autor de que la situació econòmica negativa d'una empresa sigui considerada com a causa objectiva que justifica el desigual tractament, element clau en la sentència del Suprem per a acceptar la doble escala de NISSAN.

Ara ens queda per saber si, en el darrer episodi d'aquest culebrot judicial, el Tribunal Constitucional estimarà el recurs de CCOO de Catalunya. Poseu-vos còmodes, perquè tenim per temps. Mentrestant, a Les Cosetes recomenem la lectura de l'article citat.

Cicle 11 de setembre: Una cançoneta i mo n'anem (10)

A l'hora de triar la cançoneta del cicle d'entrades entorn a l'Onze de Setembre he hagut de triar entre la versió d'Els Segadors d'enguany i aquest poemeta de la Nueva Trova. Espero que us agradi la decisió.

cicle 11 de setembre: els amics

El passat 8 de setembre CCOO va celebrar la sessió formativa anual del Seminari Salvador Seguí amb motiu de l'Onze de Setembre. Enguany, el tema de la sessió d'enguany era el de les reformes estatutàries i els drets socials. Estaven convidats com a ponents els secretaris generals de CCOO d'Andalusia, Euskadi, Castilla y León i Catalunya. Tot i les diferències existents entre les propostes de cada un d'ells, es va fer evident una concepció comuna federalitzant.

Un dels ponents més aplaudits va ser Ángel Hernández, Secretari General de CCOO de Catilla y León. Segurament hi va tenir a veure el fet que ja comptava d'entrada amb les simpaties de l'auditori. Durant la polèmica dels famosos "papers de Salamanca" CCOO de Catilla y León es va posicionar públicament a favor del retorn dels papers a la Generalitat. Que en aquell moment i context el sindicat assumís en veu alta una posició tan valenta, de ben segur que es mereix el nostre agraïment i admiració, i alguna atenció més per part del mitjans de comunicació d'aquí i d'allà.

D'altra banda, aquests dies hem sabut que finalment Pepe Rubianes a acceptat l'oferiment de CCOO de Madrid Región per presentar l'obra Lorca eran todos en l'auditori de l'Ateneu Primer de Maig del sindicat després de l'autoritària prohibició del pepero progre Gallardón. La posició del sindicat de Madrid és un exemple de compromís i cultura democràtica.

No es tracta en cap cas de dos temes anecdòtics. En primer lloc perquè es tracta en tots dos casos de la primea organització social de la respectiva comunitat autònoma. I en segon lloc perquè no són flor d'estiu sinó exponent d'una línea coherent d'aquestes organitzacions. I ho fan en contextos complicats, en els que els hi hagués estat més fàcil callar i passar desapercebuts (com fan tants altres). El que resulta curiós és que els mateixos que des d'aquí es lamenten de la manca d'actius federalistes i filocatalans a la resta d'Espanya no han mostrat cap mena de reacció a aquestes demostracions. Segurament perquè de fet preferirien que realment les seves queixes fossin més realitat del que són. Potser per això els mitjans de comunicació públics de Catalunya han obviat notícies tant significatives, mentre donaven els màxims altaveus a les posicions de l'espanyolisme intransigent.

Afortunadament els nostres amics no actuen esperant reconeixement, sinó que simplement fan el que pensen que és correcte. Només espero que el dia en que sigui necessari, els federalistes d'aquí mostrem la mateixa valentia i compromís que ells.

cicle 11 de setembre: Orgull xarnego

El meu mestre d'història a l'EGB solia utilitzar com a fil conductor de les seves classes el que ell anomenava "còctel català". La idea és que Catalunya, com totes les societats, és un còctel que es va fent al llarg de la història a base de diferents aportacions: sobre una base íbera, tireu uns rajolinets de fenicis i grecs, una dosi generosa de cultura romana, un pél de gots, dos o tres ditets d'àrabs... Des d'aquesta visió dinàmica de la cosa catalana, expressions com la "desnaturalització de Catalunya" o "català de tota la vida" es mostren tan famolenques com són, i d'altres com "cultura catalana" s'observen des d'un sà escepticisme.

Personalment em sé component d'una de les dosis generoses que conformen l'estat actual del còctel: la de les migracions dels 50 i 70, els xarnegos. El saber-me xarnego no té massa conseqüències materials ni simbòliques. No m'influeix massa o gens ni les relacions personals, ni les opcions polítiques, ni la relació amb la llengua, ni els gustos musicals. I sobretot no incideix en les meves opcions ideològiques ni polítiques. I sembla que això ens passa a la majoria, ja que de xarnegos en trobem a tot arreu. De fet qualsevol intent de establir algun tipus de "comunitat xarnega", i n'hi ha hagut uns quants auspiciats tant des de la dreta nacionalista com des de la socialdemocràcia lerrouxista, amb "representants" de la mateixa ha acabat derivant en caspa menyspreuada pels mateixos membres de la suposada "comunitat". Cosa bén sana per la salut ciutadana de la nostra societat. Una certa hegemonia ideològico-cultural del comunisme polític i social en la lluita antifranquista i els inicis de l'actual etapa democràtica hi han tingut bastant a veure.

Per mi ser xarnego implica bàsicament tres coses: una mirada especial a la Estació de França (on van arribar els meus avis materns als anys cincuanta amb un nen petit i el meu pare als inicis dels setanta), una relació emocional amb Granada (on enfonso part de les meves arrels), i una certa facilitat d'empatia cap aquelles persones que arriben de bell nou a Catalunya a la cerca d'un futur millor. Tot plegat, relligat amb l'orgull de saber-me producte i part d'un procès històric que va aportar al meu país una gran quantitat de sàbia nova expressada en el treball, les lluites socials, la producció cultural, les maneres de viure, etc. Estic ben convençut que aquest país és un lloc millor del que seria gràcies a l'arribada dels meus ascendents recents i de molts d'altres. Aquí comença i acaba el meu orgull xarnego, i no és poca cosa.

Precisament als meus ascendents els hi dec, entre d'altres tantes coses, el haver-se negat a conformar cap mena de guetto i el saber que a les persones se les valora pel que són i no per on vénen. Gent sàbia els meus ascendents (llàstima que això no s'heredi). I és per això hi ha una cosa que no accepto de cap de les maneres: que el fet de ser xarnego suposi un valor positiu o negatiu en termes ciutadans o socials. En aquest sentit em sento molest amb el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. El PSC va anunciar la candidatura de Montilla advertint d'entrada que no acceptarien que ningú utilitzés la seva condició de nascut a Còrdova com un element de crítica. Totalment d'acord. Però llavors jo reclamo, en tant que ciutadà i no pas en tant que xarnego, que el propi PSC no ho utilitzi com un actiu. I a més ho dic convençut de que això no és només el més correcte, sinó el més intel·ligent. I és que els senyors del PSC ja haurien de saber que els xarnegos no som tontos i no ens agrada que ens tractin com a res més que com a ciutadans.

PS Deixo enllaç a l'entrada que realment toca fer per l'11 de setembre (en la meva modèsta opinió).

Una cançoneta i mo n'anem (9)

Tornem al tango, una música feta per contar històries. Avui Malena , dedicada a la millor contadora d'històries, i la més misteriosa, que fa poc he tingut el privilegi de conèixer. Canta Silvana Gregori.

Oci nocturn

El darrer número de Debat Juvenil publica un article de l'inefable (i infalible) Joffre Villanueva. El publiquem també a Les Cosetes perquè ens agrada i volem contribuir a la difussió de La Paraula.





Els joves no surten de festa, fugen de cals pares

Joffre Villanueva
Secretari General del Moviment Laic i Progressista

És un debat recurrent en l’àmbit juvenil, el de l’oci nocturn. Es constata que la gent jove surt de nit, fins a les tantes, consumint tot tipus de substàncies, fent soroll, tenint accidents de cotxe... I normalment es conclou que s’hauria de corregir la situació. O sigui, s’hauria de mirar que no surtin tant, que no surtin fins tant tard, que no facin tant de soroll, que no consumeixin tant i que no es matin. No tothom surt ni ho fa posant en perill la seva salut, però cap societat suporta veure morir als seus joves i cap societat entén que hipotequin el seu futur, d’aquí que s’obri un debat sovint convuls i poc racional. El problema, però, són els esquemes de partida, que són absolutament hipòcrites.

La hipocresia rau en que un pis pot valdre mig milió d’euros, una escola bressol trescents (cada més), i els contractes que permeten assumir aquestes despeses només estan a l’abast d’una elit. Potser algú pensarà que no té res a veure, però hi té, i molt (les enquestes demostren que l’emancipació provoca una caiguda en picat de l’oci nocturn). D’altra banda, resulta difícil trobar joves assumint responsabilitats en l’àmbit públic.

No tenen res a veure els hàbits de la gent jove amb la seva condició socioeconòmica? No tenen res a veure els hàbits de la joventut amb l’actitud de la societat envers ella? Es diu que el problema és que estan mal educats. Considerant que és la generació més ben formada de la història i que són la primera generació no educada en les escoles del franquisme, atribuir la culpa a l’educació és, com a mínim, arriscat. I si l’error no rau en l’educació, aquesta pot ser la solució? Difícilment, oi?. Cal dir-ho, perquè l’educació sembla la solució màgica; quan els joves emprenyen, els adults els tornarien a l’escola, encara que sigui per trobar les mateixes aules tronades i les mateixes mancances del sistema educatiu (que es poden resumir en dos: calers i reconeixement social). Tant difícil és veure que la situació socioeconòmica dels joves determina les seves actituds davant la vida? Vol dir això que hom no és responsable dels seus actes? Doncs sí, sí que ho és, però a partir dels divuit anys no té massa sentit voler educar la ciutadania, això forma part del repertori dels règims totalitaris. Els règims democràtics miren de resoldre les mancances de la població i en darrer terme apliquen sancions a qui es salta la norma. Tant paternalista és la reeducació com la disculpa infinita, i totes dues estratègies són estèrils, no resolen el problema.

Perquè fins ara les estratègies han estat aquestes: Simplemente di NO (persuasió), Ley del botellón (repressió), ocio alternativo (distracció)... Els poders públics han buscat totes les maneres possibles excepte la que tocava (emancipació). És el que ha de fer l’administració, per això la van inventar. Regular, posar ordre, fiscalitzar i donar suport a iniciatives dels propis joves. Habilitar més transport públic nocturn per evitar sorolls i accidents. Promoure una diversificació temàtica i territorial dels locals d’oci nocturn (descongestió dels centres urbans, promoció de l’oci de barri, control de llicències per evitar acumulació de bars i discoteques...). Promoure l’associacionisme juvenil i la participació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. I promoure l’emancipació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. De totes aquestes idees, em quedo clarament amb la darrera. La resta també són necessàries, però admetem d’una vegada que on estigui un pis...