Diari de campanya: dia -12

La força dels opinadors

Avui la polèmica de la campanya recollida als mitjans ha voltat entorn a un material de campanya de Joves d'Esquerra Verda. El material consistia en un preservatiu l'envoltori del qual portava per lema "Folla't a la dreta. Fes-t'ho amb Iniciativa" i recollia diferents propostes de dretes formulades pels candidats de tots els altres partits. Al lector o lectora inquiet li proposo un exercici: agafa els diaris d'avui i mira com han tractat la notícia (crec que només surt a El Mundo, El Periódico i La Vanguàrdia) i fes el mateix demà. Amb excepció d'El Mundo (que li ha dedicat la foto de portada i que tots sabem què és), els altres dos diaris hi feien referència una mica de passada dins de la notícia més general de l'acte d'ICV-EUiA a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests diaris (gens sospitosos de simpatitzar amb l'esquerra transformadora) li han donat un tractament més aviat anecdòtic i simpàtic. De fet he vist repartir aquest material en algun acte i ahir en un sopar de la Laia Ortiz amb sindicalistes i no he vist ningú que s'escandalitzés. Però avui tot és diferent. Per què? Perquè aquest matí ja han fet la seva funció les tertúlies.

Indignació, barroerisme, crits al cel... La gent de JEV ha pogut comprobar avui en la seva pròpia carn una veritat bàsica del debat públic: els fets són els que són, però la percepció pública d'aquests fets la construeixen els "opinadors" oficials dels grans mitjans de comunicació, que agafen els fets i els expremen fins a convertir-los en les percepcions que més convenen als interessos als que serveixen cada un d'ells. Així, els debats electorals o el Debat de l'Estat de la Nació no el guanya qui més bé ha argumentat, sinó qui diuen els opinadors al dia següent. Opinadors gens neutres ni objectius, com sabem.

ICV-EUiA no té pactes de sang amb cap grup empresarial de la comunicació que li possi opinadors al seu servei. I contra ICV-EUiA molts "opinadors" tenien ganes. El fet és que al material en qüestió no es criticaven únicament els partits de dretes, sinó que també es recollien les propostes de dretes de PSC i ERC, i això no es perdona.

Per tot plegat la direcció de Joves d'Esquerra Verda ha optat prudentment per retirar aquest material, i fan ben fet. Tot plegat em serveix per a explicitar el

motiu 3 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre

ICV-EUiA és l'única opció electoral que ni té ni busca conxorxes amb els grups econòmics i mediàtics de poder

Per la qual cosa únicament responen davant dels seus electors. Certament paguen cara la seva independència (només cal veure el tractament que reben als mitjans), però és precisament aquesta independència la que dóna sentit a la seva existència. I que duri.

Diari de campanya: dia -13 / blogparasitisme

Avui al diari de campanya deixem un enllaç al darrer article al bloc del Lalo Plata en el que a banda de celebrar la seva incorporació al món adult es planteja per què les polítiques de joventut pesen tan poquet en les agendes dels partits.

-----------------------------

Bé, i ja que estem passo al

motiu 2 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
el Joan Saura no ha anat a fer el paperina a Montserrat

A diferència de Montilla, Mas i Carod. Serà perquè a diferència de Mas no considera l'esglèsia catòlica "una gran ONG cada vegada més volcada des de les polítiques socials"? O perquè no reconeix el referent espiritual i nacional que representa l'abadia benedictina? O senzillament perquè no li surt dels dallonsis anar a arrossegar-se davant de la representació de la jerarquia catòlica a Catalunya, del símbol de la consideració de la Catalunya-serà-catòlica-o-no-serà i del darrer vestigi feudal que ha arribat al segle XXI?

Sigui pel que sigui, em mola.

Entrevista a un jove sindicalista del comerç

El darrer número de Lluita Obrera publica una petita entrevista a Lluis Melgar delegat de CCOO a MAKRO- Badalona, recentment escollit i amb 20 anys d'edat.

Recomano vivament invertir cinc minuts en llegir les reflexions d'aquest company d'ACCIÓ JOVE entorn a les dificultats i els condicionants de l'acció sindical entre la gent jove en situació de precarietat, els plantejaments sindicals de CCOO front als del sindicalisme groc, o com condiciona el fet de ser jove a un delegat tant davant de l'empresa com del propi sindicat.

Aquí penjo l'entrevista per a qui vulgui seguir el consell.

Diari de campanya: Dia -14

La pregunta que més em ve al cap en aquesta campanya és: per què únicament ICV s'està llançant a fons en explicar l'acció de govern de la darrera legislatura i en reclamar la reedició d'un govern d'esquerres?

La inversió en escola pública més important de la història (entre d'altres coses amb la contractació de 4.500 nous mestres), la primera vegada que es planteja al nostre país una política ambiental digna d'aquest nom, 34.483 pisos de protecció oficial, la millor campanya de lluita contra els accidents de treball que s'ha vist fins ara, llei de barris, pla d'energia, protecció del litoral, les mesures de l'Acord Estratègic de l'Economia, reducció del dèficit de la Generalitat... Estatut a banda, sembla que n'hi ha més que suficient per a que els partits d'esquerres arribessin amb el cap alt i, sense ocultar un forta autocrítica per tot el que sabem, reivindiquessin la seva obra de govern com el millor reclam electoral.

En tot cas sembla millor estratègia que els desastres de campanya que estan plantejant PSC i ERC. En fi, això em porta a enunciar el

motiu 1 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre:

ICV-EUiA és l'única força que anuncia clarament quina serà la seva política d'aliances post-electorals.

M'agrada aquest contracte moral dels ecosocialistes amb el seu electorat: el vostre vot no servirà ni per activa ni per passiva per a que torni a governar la dreta. Em sembla una bona expressió de cultura democràtica, d'entendre que el vot no és un xec en blanc pels propers quatre anys, sinó l'expressió política dels ciutadans (de cada ciutadà) condicionada als compromissos electorals del partit que han votat.

Diari de campanya: Dia -15

10:00 D'aquí dues hores comença la campanya.

(amb permís de Joves d'Esquerra verda)

1.05 Acabo de tornar de l'emplafonada

Emplafonada és un concepte que als habitants de l'àrea metropolitana i als militants de partits "amb possibles" no els hi deu de dir res. Per a la gent d'ICV del Bages, emplafonada és un concepte de significació variable. Fins al dia abans de la campanya, emplafonada vol dir passar pel local baixar de l'altell u nombre determinat (segons els casos) de planxes de fullola gruixuda i enganxar a cada planxa un cartell amb cola. A partir d les 00:00 hores del dia d'inici de campanya, emplafonada vol dir anar pels carrers penjant aquests mateixos plafons dels fanals amb brides. Després del dia de les eleccions el concepte és un altre: desemplafonar. Com haurà deduït el lector espabilat, desemplafonar vol dir passar pels mateixos carrers recollint els plafons que no hagin destrossat els brètols i tornar-los a pujar a l'altell del local. Aquesta pràctica militant tracta de substituir les vistoses banderoles quan no hi ha prou diners per pagar-les.

Quan vas d'emplafonada t'acabes trobant sempre amb les empreses que enganxen les banderoles dels altres partits (o les del teu, quan n'heu pogut pagar unes quantes). Aquesta nit hem notat un canvi respecte conteses anteriors. Fins ara les empreses pagades pels partits per enganxar banderoles, enviavengrups de treballadors amb camions grua. Avui, la gent que hem vist eren parelles de treballadors amb accents centroamericans pujant-se a unes escales poc fiables. I em jugo un sopar a Casa Leopoldo a que cobren a tant per cartell. I unesmorzar a la Boqueria a que no saben què és un contracte de treball. Evidentment els responsables dels partits que els lloguen no deuen ser-ne massa conscients (dormen a casa mentre es pengen les banderoles) peròcaldria que fessin una reflexió crítica al respecte. La foto trista d'aquestes eleccions podria ser la d'un d'aquests treballadors sense drets reconeguts i amb els màxims índex de precarietat penjant cartells de candidats que prometen una societat millor.

Una cançoneta i mo n'anem (11)

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Miquel Costa i Llobera. El Pi de Formentor

A Les Cosetes fa temps que li debem una entrada a la fada del Mediterrani. Masses moments com per deixar-los passar de llarg. Aquesta vegada la cançoneta va dedicada a aquests èssers estranys anomenats mares.

Misión Juvenil Solidaria de la CIOSL hace resaltar la situación de las trabajadoras y trabajadores jóvenes de las ZFI

Article extret de www.icftu.org

Bruselas, 9 de octubre de 2006 (La CIOSL EnLínea)

Los días 10 y 11 de octubre tendrá lugar en Honduras la segunda Misión Juvenil Solidaria anual de la CIOSL (Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres). Este evento ha sido coordinado por el Comité de Juventud de la CIOSL con ayuda y asistencia de la ORIT (Organización Regional Interamericana de Trabajadores de la CIOSL) y las centrales nacionales CUT y CTH.

La misión desea hacer recaer la atención en la situación de los trabajadores y trabajadoras jóvenes de las zonas francas industriales (ZFI), especialmente en América Central y Honduras mismo, al tiempo que reclama que se refuercen los derechos de esos trabajadores en esas ZFI. Las ZFI generalmente gozan de incentivos especiales en materia de impuestos y términos de empleo de su mano de obra y su finalidad principal es generar ingresos por exportaciones en países en desarrollo pobres. La mayor parte de dichas zonas son centros manufactureros con gran intensidad de mano de obra que importan materia prima o componentes y exportan productos elaborados. Sin embargo, en esas zonas muchas veces se violan los derechos de los trabajadores. Globalmente, el 80 por ciento de la fuerza laboral de las ZFI está compuesta por chicas, la mayoría de las cuales trabajan en las industrias de textil, ropa, juguetería y electrónica.

Durante la misión también se promoverá la campaña “Sindicatos para las mujeres, mujeres para los sindicatos”. Esta campaña aspira a conseguir un considerable aumento de los índices de afiliación femenina y pone énfasis en la necesidad de reforzar los derechos de las trabajadoras, especialmente de las que están en las ZFI y en la economía informal, las trabajadoras migrantes y las trabajadoras jóvenes en general. Desde que se relanzara la campaña han participado en la misma 54 centrales nacionales de 46 países, incluyendo la CUT y la CTH de Honduras.

La misión brinda una gran ocasión para mantener una entrevista con el Vicepresidente de Honduras, los Ministerios de Trabajo y de la Mujer (cuyas carteras incluyen a la juventud) y la asociación de empleadores de las maquiladoras. Los sindicalistas plantearán sus preocupaciones por las recientes tendencias y evoluciones en las ZFI de América Central, poniendo especial énfasis en la persistente utilización de listas negras por parte de los empleadores, es decir, despedir a los trabajadores o trabajadoras que apoyan la creación de un sindicato y ponerlos en listas negras a fin de que no puedan volver a conseguir trabajo en las ZFI.

La misión coincidirá con una reunión de juventud a realizarse los días 8 y 9 de octubre en Honduras durante la cual la CSACC (Coordinadora Sindical de América Central y el Caribe) fundará su Comité de Juventud. Se ha planeado asimismo una sesión especial sobre VIH/SIDA a fin de discutir medidas para combatir esta pandemia. Honduras tiene el mayor índice de infección de VIH/SIDA de América Latina.

Assemblees de delegats de CCOO

La setmana passada varen tenir lloc dos actes que suposen el veritable inici de curs de CCOO, un curs especialment important perquè hi tindrà lloc el període de màxima concentració d'eleccions sindicals, on CCOO ens jugfuem la nostra representativitat (la força no és qüestiona amb més de 170.000 afiliats a Catalunya i més d'un milió a tota Espanya).

Primer de tot, dimarts va tenir lloc a la Feria de Madrid una assemblea amb més de 2500 sindicalistes de tota Espanya. Certament, l'Assemblea va ser una mostra de les propostes i la capacitat de CCOO, així com de la nostra voluntat de revalidar la condició de primera força sindical i social del país. A l'Assemblea va tenir un important protagonisme la gent jove del sindicat. La meitat de les intervencions estaven a càrrec de sindicalistes joves. No us perdeu la intervenció de Joan Coscubiela que, precissament, va situar la importància de que el sindicat sigui un agent de solidaritat entre les diferents generacions de treballadors i treballadores. I francament brillant la intervenció de José M Fidalgo de cloenda de l'acte que suposa una lliçó magistral de què és, què pensa i què fa CCOO.

Divendres vàrem celebrar l'Assemblea de Delegats de CCOO de Catalunya. Més de 3500 sindicalistes van deixar molt petit el grandíssim auditori del Fòrum. Aquesta assemblea ha suposat un gran salt endavant pel que fa a organització i posada en escena i els companys i companyes que hi han treballat durant sis mesos es mereixen una felicitació. Frases com "això és una marea humana" o "ningú a Catalunya ha organitzat un acte com aquest" van ser pronunciades pels periodistes que cobrien l'acte. Els temes centrals varen ser les polítiques industrials, la salut laboral, els serveis públics, les infrastructures, l'equilibri territorial i les polítiques de mobilitat. Velles i noves prioritats pel sindicalisme nacional i de classe del segle XXI. Tant les intervencions dels i les dirigents com les dels delegats i delegades van ser excepcionals. Espero convèncer a la gent de comunicació del sindicat per a que les pengin a la web i youtube i poder-les linkar.

D'altra banda, em va tocar fer de presentador de l'acte i els ponents a mode de Billy Cristal del sindicalisme català. Era impressionant adreçar-se a un auditori de tanta gent enmig d'una posada en escena marcada per les noves tecnologies i la imatge, però he de confessar que un cop superats els nervis, m'ho vaig passar de conya. A l'espera de més materials de l'Assemblea penjo aquí la intervenció de presentació de l'Assemblea.

NOU

Ja està disponible la intervenció de Joan Coscubiela, no deixeu de llegir-la perquè val la pena.

També podeu consultar el dossier de premsa de l'acte.

Una concepció dretana de l'estat social

Sembla que alguna cosa està canviant en aquesta pre-campanya electoral, no ho vull dir massa fort, però comença a semblar una campanya electoral d'un país normal on els candidats no es dediquen a alliçonar-se respecte les essències pàtries, sinó que centren el debat polític en les seves propostes econòmiques i socials. Aviam si dura.

Qui està prenent més clarament la iniciativa en el debat és CiU amb un conjunt de propostes de polítiques socials que, més enllà de si són realistes en termes de finançament públic, ningú pot negar que són agossarades... i molt de dretes. La darrera proposta exemplifica perfectament aquesta concepció dretana, liberal i conservadora de la protecció social que representa a CiU. Es tracta de ajudar les parelles de menys de 30 anys que es vulguin emancipar pagant el 50% del lloguer durant 3 anys. A banda de l'esclat de rialles que va provocar entre els estudiants de la Blanquerna penso que val la pena analitzar la proposta amb calma, pel que té de símptoma. Analitzem doncs cada un dels seus termes.

1. Es tracta d'una subvenció directa a l'usuari (la lògica del xec social que Mas utilitza com idea força). Front a les polítiques d'habitatge d'esquerres, que consistirien en dedicar aquests recursos a fer habitatge de protecció social, les polítiques socials liberals es basen en subvencionar el consum privat i evitar generar un sector públic sòlid, que acaba sent la manera d'incidir en el mercat. L'experiència ens demostra que tot ajut públic directe pel lloguer o la compra del pis (bé de primera necessitat i escàs) acaba generant un increment del preu de lloguer o venda, i per tant passa a incrementar els beneficis del propietari o venedor. Deu ser per això que aquestes polítiques sempre són vistes amb simpatia per qui especula amb l'habitatge.

2. Es tracta d'un ajut públic no condicionat al nivell de renda dels perceptors (una altra característica del xec social). Per tant s'acaben traslladant recursos públics a qui no els necessita, en detriment de la resta.

3. En canvi es condiciona l'ajut a que qui el sol·liciti es constitueixi legalment en parella. Aquí veiem una característica essencial de la concepció de les polítiques socials de la dreta conservadora: els drets no són dels ciutadans, sinó de les families. Que no tens parella? doncs no pots marxar de casa. Que pretenies compartir pis amb una amic? Doncs quedeu fora. Que no pensaveu registrar-vos com a parella de fet? El concubinatge queda fora dels ajuts socials.

En fi, res de nou. En tot cas cal valorar el fet que en l'actualitat (a diferència del que passava fa poquets anys) no es qüestioni la necessitat de fer polítiques públiques que garanteixin el dret a l'habitatge. Alguna cosa hem avançat.

Antoni Gutierrez: eurocomunisme, europeisme i ecologisme

Massa enfeinat/accelerat per escriure una entrada adient, no puc deixar passar un post sobre el Guti. Em limito a penjar el seu article al darrer número de Treball.

Una cançoneta i mo n'anem (i van 10)

Hi havia un temps anterior a Eros Ramazzoti, en que la música popular que ens arribava d'Itàlia valia la pena.

Com a mostra aqui va Il ragazzo della via Gluck
del rei del rock italià Adriano Celentano.

Avui: èxit en la vaga de la construcció

Avui tenim vaga al sector de la construcció a Catalunya, així que ens ha tocat fer de piquets informatius. Per tant arribem rebentats d'estar visitant obres des de les 7:00 del matí i amb les forces justes per a fer quatre apunts:

1. Les reivindicacions que originen la vaga estan vinculades a les mesures de salut laboral en un sector on l'augment constant dels accidents mortals no provoca cap canvi d'actitud en uns empresaris que mantenen marges de benefici excepcionals. El seguiment de la vaga està sent superior al 90%, per la qual cosa hem de felicitar a la Federació de la Construcció i Fusta de CCOO per l'excepcional tasca informativa, amb unes de 200 assemblees informatives prèvies.

2. Una altra bona notícia és l'aprovació ahir al Congrés dels Diputats de la Llei reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció, que està originada per una Iniciativa Legislativa Popular de CCOO, que des de fa una dècada està exigint i fent pressió per aconseguir una regulació. Com diu un amic meu, ser de CCOO vol dir ser perseverants, i finalment la perseverància sindical ha obtingut fruits. Per suposat, la dreta ha fet de dreta, i PP i CiU (ves per on, per defensar els poderosos contra els treballadors sempre són tan amics) han votat en contra. La subconbtractació descontrolada és el veritable càncer d'un sector on en una mateixa obra podem trobar més de 60 empreses treballant, i està en l'origen de la indefensió dels treballadors i treballadores i dels accidents de treball.

3. Tercera bona notícia. Una sentència judicial a Madrid condemna a penes de presó als responsables d'una obra en funció de les seves responsabilitats en la mort de treballadors en accident de treball. Es tracta de la primera vegada que es produeix una mesura d'aquest tipus. Quan haguem llegit la sentència, valdrà la pena fer-ne una entrada específica al respecte.

En definitiva, tres notícies d'èxits en l'acció de CCOO en la lluita contra la sinistralitat en la construcció, tres notícies que no són flor d'estiu sinó part d'estratègies sostingudes durant anys de proposta i movilització. No podem dir que tinguem cap vareta màgica, però els companys de la Constru demostren que el sindicalisme és l'eina útil dels treballadors en defensa de les seva salut i condicions de vida. Felicitats.

PS sé que dec respostes, prometo donar-les de seguida que pugui.

La movilitat descendent dels "blue collars" als EUA

El número 29 de La Factoria publica una entrevista a la periodista freelance Barbara Ehrenreich que ha estudiat els processos de movilitat social descendent als Estats Units. En ella es tracta de la ressaca del somni americà, el desballestament de l'estat del benestar, el paper de les organitzacions socials religioses, el capitalisme impacient i els seus efectes, els efectes del bipartidisme...

Em sembla una molt bona aportació i un lectura recomenable, que a més enllaça molt bé amb el recent debat que em mantingut en aquest bloc respecte el "mileurisme".

Quatre frases amb les que em quedo:

“Las acciones bajaron, pero la remuneración de su presidente sigue aumentando”. ¿Esto es noticia? (Se ríe]. O el caso de Verizon (empresa de telecomunicaciones). Las acciones se hundieron y al presidente le subieron el sueldo. Reducen los salarios tanto como pueden, y si no existe un sindicato que les pare los pies, siguen adelante y se suben el sueldo. ¡Es asombroso de lo que son capaces de apropiarse!"

"En nuestra sociedad es muy corriente que la gente con estudios universitarios y que tiene empleos dedicados a tareas de gestión se crean especiales y superiores a los demás. Pero, les digo, cuando veáis a alguien empuñando una escoba, pensad que quizá dentro de un año, o dentro de seis meses, vosotros podéis estar haciendo lo mismo. No tenéis nada de especial; no a los ojos de los propietarios y de los miembros de consejos de administración. De modo que debemos unirnos; debemos buscar la forma de tender puentes que disminuyan esta división, que superen este esnobismo."

"Pero hay otra capacidad humana a la que no se presta suficiente atención: la capacidad de movilizarnos de forma concertada como grupo. Pienso que esto es lo que al final inclinó el fiel de la balanza a nuestro favor. Otros primates pueden ponerse a saltar juntos para conseguir intimidar a un depredador, pero los humanos pueden hacerlo de un modo más eficiente. Somos buenos en la acción colectiva. De un modo parecido, para poder mitigar estas situaciones en las que hay víctimas internas en nuestra economía, debemos ir a la una. No es sólo la lección que debemos extraer de los últimos 200 años de historia sindical, sino que es una de las lecciones más importantes que debemos aprender de miles de años de experiencia humana".

" lo utilizo en mis charlas. Les digo, sí, hay una guerra de clases. Es una guerra iniciada por una de las clases, y ya es hora de que los demás nos movilicemos para hacer frente a los agresores".

No ho dic jo, ho diu una periodista yankee

"Som ecosocialistes perquè som d'esquerres"

El darrer número de JOVENT publica aquest article de Ferran Elias i Janet Sanz, dos exponents de la nova fornada de dirigents de Joves d'Esquerra Verda l'organització juvenil vinculada a ICV. Es tracta d'un breu i intel·ligent opuscle en que s'explica de manera clara i entenedora, però complerta, el contingut polític i la trajectòria de l'ecosocialisme a Catalunya, així com l'aposta d'ICV per encarnar aquesta ideologia. El pengem també a Les Cosetes tot esperant que ningú ens reclami drets d'autor. Aquí es pot consultar.

Ferran Elias és l'actual director de JOVENT, la capçalera degana de la premsa juvenil a Catalunya, i com a tal ha donat un nou impuls en termes de qualitat dels continguts. Impuls que complerta la reforma iniciada per la Sònia Gómez més centrada en la renovació del format i la qualitat en els sistemes de treball. Es tracta d'una de les ments més lúcides de la nova formada de dirigents de la jove esquerra verda, cridat a continuar la nissaga d'intel·lectuals orgànics de qualitat que ha caracteritzat aquesta organització i que constitueixen un dels seus trets distintius.

Per la seva banda, la Janet Sanz representa un perfil diferent. Més persona d'acció que de reflexió, la Janet és una exemple més de les noves incorporacions de dirigents intermitjos de Joves d'Esquerra Verda que estan aportant a aquesta organització un aire nou, més dinàmic i descarat.

En definitiva, al carrer Armengol hi ha cantera, i l'actual generació dirigent pot estar satisfeta de la feina que està duen a terme i afrontar el futur amb confiança. Ben segur que s'ho mereixen.

blog-parasitisme (7)

Respecte els vetos a Rubianes i Elvira Lindo, la reflexió més lúcida l'hem llegit al bloc de l'Àngel Pagès

eleccions al parlament: foto fixa

Avui La Vanguardia publica una nova enquesta electoral que ratifica les tendències que ja apuntava la d'El Periódico i aquesta brometa anomenada Racòmetre. No cal allargar-se massa explicant aquestes tendències perquè l'obsessió de mitjans de comunicació i polítics amb les enquestes pre-electorals ja s'encarrega de que aquestes tinguin força més protagonisme que no pas les propostes de les diferents opcions. En tot cas, no em resisteixo a fer una repassada per la situació en que els diferents partits afronten els comicis de l'1 de novembre.

CiU: "a por ellos"

Van llançats, i poden anar-ho perquè estan recollint els fruits d'una tasca d'oposició intel·ligent i els constants errors polítics del Govern. Novament marquen les regles i l'agenda política (cosa insòlita en un partit d'oposició) i s'atreveixen a anar forts amb propostes hiperliberals (com la del xec social) davant un PSC i una ERC prou paralitzats com per a donar-hi rèplica en clau d'esquerres. CiU està situant les idees-força de la pre-campanya no en el camp "nacional" sinó en l'econòmic i social, terreny en el que en teoria els seus competidors s'haurien de sentir més còmodes, i estan guanyant la batalla del discurs. Saben que el principal candidat opositor no dóna la talla dialèctica davant d'Artur Mas i frisen per cercar el cos a cos en una brillant estratègia: o nosaltres o el caos en forma de reedició del tripartit. De totes maneres, no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura. Sempre i quan l'esquerra reaccioni com fins ara només està fent ICV-EUiA.

PSC: la paràlisi

Els "capitans" culminen amb l'elecció de Montilla com a candidat a President la seva estratègia d'hegemonització duta a terme durant la darrera dècada. El seu principal error és mantenir la convicció de què un dels seus té la capacitat de mobilitzar el sector de l'electorat que els vota a les generals però no a les autonòmiques simplement presentant-se, i ho fan de manera força barroera. El fet que la realitat desmenteixi la teoria no els fa reaccionar. Ni reaccionaran. Ell PSC és un mastodont eficaç però poc àgil. Desconcertats pels mals auguris demoscòpics han cedit la iniciativa a CiU, i es dediquen a xupar roda de les propostes conservadores, en comptes de capitalitzar una obra de govern que el propi Maragall s'ha dedicat a tapar durant tota la legislatura: pla de barris, Pacte Nacional per l'Educació, impuls a l'habitatge protegit, rigor pressupostari, Pla d'Infrastructures, etc. Per acabar-ho d'adobar mantenen un discurs i una imatge que fa que Jose Montilla esdevingui una caricatura d'ell mateix: un gris comptable. Hi ha qui està convençut de que es guarden uns quants asos a la màniga i que donaran algunes campanades durant la campanya que invertiran l'actual tendència, em jugo un sopar a que no serà així.

ERC: l'autoanulació

A l'eufòria desproporcionada de fa dos anys i mig l'ha substituit el desconcert i la desmoralització. Més greu fins i tot que la més que probable devallada en vots i escons, és la pèrdua de la centralitat política obtinguda en les anteriors eleccions i que han dilapidat durant tot aquest temps. Les constants irresponsabilitats han acabat per passar factura a un partit que després del referèndeum de l'Estatut ha decidit fer un gir de 180 graus i passar de la revolta frívola a l'stablishment. El problema és doble: els girs sobtats fan perdre més gent de la que es guanya, i l'espai de l'stablishment ja està ocupat per una força molt més creïble en aquest paper: CiU. Ho tenen difícil perquè ni poden posar massa èmfasi en reclamar l'acció d'un govern del que han estat expulsats, ni poden aparèixer com a força opositora, ni tan sols com a referent moral tenint en compte que l'Estatut que van votar en contra va obtenir els millors resultats en els seus feus electorals. ERC està acabant per ser víctima d'ella mateixa i això té mal remei.

PP: como decíamos ayer...

El PP devalla, però sense nervis. D'una banda es confirma un terra electoral sòlid que no els ha de fer patir massa. De l'altra, en Piqué es troba atrapat entre les seves ànsies renovadores de la dreta espanyolista i la fugida endavant de la caverna que dirigeix el seu partit en l'àmbit estatal. Aquesta situació no només els hi passa factura en termes electorals sinó que els manté en la marginalitat política i els condemna, una vegada més, a fer de marcians.

ICV-EUiA: entre la coherència i l'esquerra pija

ICV-EUiA es presenta a les eleccions amb els deures fets: un compromís seriós amb els seus votants, una acció de govern impecable, una posició de centralitat política com mai havien tingut, pau dins de casa i una imatge de serietat que els hi permet afirmar allò de que si les altres forces del tripartit s'haguessin comportat com ells la legislatura s'hagués esgotat. Les expectatives de pujada són clares i la normalització territorial l'hagués envejat fins i tot el PSUC de la millor època (sembla prou probable l'obtenció de l'anheladíssim diputat per Lleida). Per acabar-ho d'arreglar, PSC i ERC els hi cedeixen en exclusiva el discurs d'esquerres. Al meu parer, el principal problema dels ecosocialistes és haver-se cregut la caricatura que els hi van fer els seus rivals electorals més immediats: el ser l'esquerra pija. Més enllà de la retòrica, Iniciativa sembla haver renunciat a guanyar vots treballadors i conformar-se amb els del progrerio guai. De la crisi socialista esperen rebre més vots del magre efecte garrigosa que de les bosses hegemonitzades per uns capitans que han digerit malament l'accès a l'estat major. I resulta especialment incomprensible aquesta actitud pel fet que, a diferència del que passa amb totes les altres forces polítiques, els dos sectors més susceptibles de votar ICV-EUiA no són contradictoris, sinó que es reforcen mutuament.

Mileuristes

Com ja hem parlat en alguna ocasió, les noves generacions de treballadors patim una problemàtica específica: la manca d'elements que ens facin mirar el futur amb confiança. La percepció de que la precarietat laboral o la impossibilitat d'accedir a l'habitatge, no és un problema temporal d'un moment concret de les nostres vides, sinó que correm el risc que ens acompanyi en el futur ens trasbalsa. En aquest context, els estrats socials "privilegiats" poden tenir (de fet tenen) latemptació de tallar ponts amb la resta, de desprendre-sen per a que no els hi suposin un llast. Alliberar-nos de qui ho té pitjor per poder aprofitar millor les nostres avantatges comparatives en una estratègia individual/corporativa d'ascensió social. Res de nou, simplement liberalisme en estat pur.

I ara, a més, comptem amb una etiqueta que ens permet de fer-ho presentant-nos no com a insolidaris, sinó com a víctimes: ELS MILEURISTES. Formalment, els mileuristes són aquelles persones que cobren salaris de fins a 1000 euros mensuals. Però, de fet, tots sabem que no és això. Realment estem parlant de persones amb alts nivells d'estudis, de famílies amb capacitat adquisitiva mitja-alta, amb espectatives de cobrir llocs de treball altament qualificats que cobren salaris que no s'adiuen amb aquestes espectatives. Quan parlem de mileurista, no estem parlant de la persona que treballa en feines manuals, o en l'hosteleria, amb una FP o una titulació bàsica. Ni les treballadores domèstiques o els que carreguen capses al Mercabarna. Aquests sempre han cobrat menys i ningú no s'escandalitza.

Acceptar la substitució del terme treballador/a pel de mileurista, suposa assumir un discurs de descomposició dels treballadors, que justifica l'assumpció d'estratègies corporatives i insolidàries, així com unes polítiques basades en dedicar més recursos a qui menys els necessita. Suposa, en definitiva, l'abandonament de la millor estratègia per a millorar totes i tots: la solidaritat de classe.

Esperem per part dels agents socials i polítics de l'esquerra que no contribueixin a incorporar el corporativisme en la correcció política

pongamos que hablo de Madrid

Juan Martínez, Secretari de Joventut de CCOO de Madrid i President del Consejo de la Juventud de la Comunidad de Madrid, s'ha deixat caure per aquí aquest cap de setmana. Entre arrossos, fideuàs, cervesetes i cafès hem tingut ocasió de conversar hores i hores de tot i de res. I és que el Juan, potser pel fet de no estar massa dotat pel ball, té ben desenvolupada la capacitat de conversa.

Potser per això, la Fundación Sindical de Estudios de CCOO de Madrid li ha publicat en el seu butlletí un interessant article sobre la situació de la gent jove a Madrid i les polítiques públiques d'emancipació en aquesta comunitat. El pengem també a Les Cosetes perquè el Juan és amic i un bon conversador.

Clica aquí per llegir l'article

cicle 11 de setembre: l'ofrena d'ACCIÓ JOVE

som casposos, paràsits i travestits

Una col·lega em crida l'atenció sobre una trista minipolèmica que aquesta pobre bitàcora a provocat en els comentaris del bloc d'un periodista anomenat Saül Gordillo. Intercanvien comentaris un xicot i una xicota. La noia acusa Les Cosetes de provocar gratuïtament, el noi de practicar el parasitis-me i travestis-me.

Sincerament els dubtes existencials sobre la pròpia naturalesa em bloquegen, per tant em limito a deixar l'enllaç mentre continuo meditant respecte qui té raó... ell? ella? tots dos?

PS El fet que els comentaris es trobin en un post sobre el diputat de CiU Campuzano augmenta la meva pertorbació al respecte.

perles (7)

Gràcies a l'Amira, per les seves orientacions televisives


Ernesto Sábato
Quinta carta: la resistencia

"Creo que hay que resistir: éste ha sido mi lema. Pero hoy, cuántas veces me he preguntado cómo encarnar esta palabra. Antes, cuando la vida era menos dura, yo hubiera entendido por resistir un acto heroico, como negarse a seguir embarcado en este tren que nos impulsa a la locura y al infortunio. ¿Se le puede pedir a la gente del vértigo que se rebele? ¿Puede pedirse a los hombres y a las mujeres de mi país que se nieguen a pertenecer a este capitalismo salvaje si ellos mantienen a sus hijos, a sus padres? Si ellos cargan con esa responsabilidad, ¿cómo habrían de abandonar esa vida?

La situación ha cambiado tanto que debemos revalorar, detenidamente, qué entendemos por resistir. No puedo darles una respuesta. Si la tuviera saldría como el Ejercito de Salvación, o esos creyentes delirantes —quizá los únicos que verdaderamente creen en el testimonio— a proclamarlo en las esquinas, con la urgencia que nos ha de dar los pocos metros que nos separan de la catástrofe. Pero no, intuyo que es algo menos formidable, más pequeño, como la fe en un milagro lo que quiero transmitirles en esta carta. Algo que corresponde a la noche en que vivimos, apenas una vela, algo con qué esperar. "

Comentaris a la sentència sobre la doble escala salarial a NISSAN

A la Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya trobem publicat un article del magistrat Miquel Àngel Falguera comentant la sentència del Tribunal Suprem respecte la doble escala salarial a Nissan. Es tracta d'un escrit breu però molt clarificador, on es situen les consideracions jurídiques essencials a l'hora d'abordar aquesta pràctica discriminatòria per la qual s'estableixen salaris menors, amb caràcter temporal o indefinit, per als futurs treballadors de l'empresa.

Especialment interessant per les persones que hagin seguit el cas de NISSAN és el qüestionament que fa l'autor de que la situació econòmica negativa d'una empresa sigui considerada com a causa objectiva que justifica el desigual tractament, element clau en la sentència del Suprem per a acceptar la doble escala de NISSAN.

Ara ens queda per saber si, en el darrer episodi d'aquest culebrot judicial, el Tribunal Constitucional estimarà el recurs de CCOO de Catalunya. Poseu-vos còmodes, perquè tenim per temps. Mentrestant, a Les Cosetes recomenem la lectura de l'article citat.

Cicle 11 de setembre: Una cançoneta i mo n'anem (10)

A l'hora de triar la cançoneta del cicle d'entrades entorn a l'Onze de Setembre he hagut de triar entre la versió d'Els Segadors d'enguany i aquest poemeta de la Nueva Trova. Espero que us agradi la decisió.

cicle 11 de setembre: els amics

El passat 8 de setembre CCOO va celebrar la sessió formativa anual del Seminari Salvador Seguí amb motiu de l'Onze de Setembre. Enguany, el tema de la sessió d'enguany era el de les reformes estatutàries i els drets socials. Estaven convidats com a ponents els secretaris generals de CCOO d'Andalusia, Euskadi, Castilla y León i Catalunya. Tot i les diferències existents entre les propostes de cada un d'ells, es va fer evident una concepció comuna federalitzant.

Un dels ponents més aplaudits va ser Ángel Hernández, Secretari General de CCOO de Catilla y León. Segurament hi va tenir a veure el fet que ja comptava d'entrada amb les simpaties de l'auditori. Durant la polèmica dels famosos "papers de Salamanca" CCOO de Catilla y León es va posicionar públicament a favor del retorn dels papers a la Generalitat. Que en aquell moment i context el sindicat assumís en veu alta una posició tan valenta, de ben segur que es mereix el nostre agraïment i admiració, i alguna atenció més per part del mitjans de comunicació d'aquí i d'allà.

D'altra banda, aquests dies hem sabut que finalment Pepe Rubianes a acceptat l'oferiment de CCOO de Madrid Región per presentar l'obra Lorca eran todos en l'auditori de l'Ateneu Primer de Maig del sindicat després de l'autoritària prohibició del pepero progre Gallardón. La posició del sindicat de Madrid és un exemple de compromís i cultura democràtica.

No es tracta en cap cas de dos temes anecdòtics. En primer lloc perquè es tracta en tots dos casos de la primea organització social de la respectiva comunitat autònoma. I en segon lloc perquè no són flor d'estiu sinó exponent d'una línea coherent d'aquestes organitzacions. I ho fan en contextos complicats, en els que els hi hagués estat més fàcil callar i passar desapercebuts (com fan tants altres). El que resulta curiós és que els mateixos que des d'aquí es lamenten de la manca d'actius federalistes i filocatalans a la resta d'Espanya no han mostrat cap mena de reacció a aquestes demostracions. Segurament perquè de fet preferirien que realment les seves queixes fossin més realitat del que són. Potser per això els mitjans de comunicació públics de Catalunya han obviat notícies tant significatives, mentre donaven els màxims altaveus a les posicions de l'espanyolisme intransigent.

Afortunadament els nostres amics no actuen esperant reconeixement, sinó que simplement fan el que pensen que és correcte. Només espero que el dia en que sigui necessari, els federalistes d'aquí mostrem la mateixa valentia i compromís que ells.

cicle 11 de setembre: Orgull xarnego

El meu mestre d'història a l'EGB solia utilitzar com a fil conductor de les seves classes el que ell anomenava "còctel català". La idea és que Catalunya, com totes les societats, és un còctel que es va fent al llarg de la història a base de diferents aportacions: sobre una base íbera, tireu uns rajolinets de fenicis i grecs, una dosi generosa de cultura romana, un pél de gots, dos o tres ditets d'àrabs... Des d'aquesta visió dinàmica de la cosa catalana, expressions com la "desnaturalització de Catalunya" o "català de tota la vida" es mostren tan famolenques com són, i d'altres com "cultura catalana" s'observen des d'un sà escepticisme.

Personalment em sé component d'una de les dosis generoses que conformen l'estat actual del còctel: la de les migracions dels 50 i 70, els xarnegos. El saber-me xarnego no té massa conseqüències materials ni simbòliques. No m'influeix massa o gens ni les relacions personals, ni les opcions polítiques, ni la relació amb la llengua, ni els gustos musicals. I sobretot no incideix en les meves opcions ideològiques ni polítiques. I sembla que això ens passa a la majoria, ja que de xarnegos en trobem a tot arreu. De fet qualsevol intent de establir algun tipus de "comunitat xarnega", i n'hi ha hagut uns quants auspiciats tant des de la dreta nacionalista com des de la socialdemocràcia lerrouxista, amb "representants" de la mateixa ha acabat derivant en caspa menyspreuada pels mateixos membres de la suposada "comunitat". Cosa bén sana per la salut ciutadana de la nostra societat. Una certa hegemonia ideològico-cultural del comunisme polític i social en la lluita antifranquista i els inicis de l'actual etapa democràtica hi han tingut bastant a veure.

Per mi ser xarnego implica bàsicament tres coses: una mirada especial a la Estació de França (on van arribar els meus avis materns als anys cincuanta amb un nen petit i el meu pare als inicis dels setanta), una relació emocional amb Granada (on enfonso part de les meves arrels), i una certa facilitat d'empatia cap aquelles persones que arriben de bell nou a Catalunya a la cerca d'un futur millor. Tot plegat, relligat amb l'orgull de saber-me producte i part d'un procès històric que va aportar al meu país una gran quantitat de sàbia nova expressada en el treball, les lluites socials, la producció cultural, les maneres de viure, etc. Estic ben convençut que aquest país és un lloc millor del que seria gràcies a l'arribada dels meus ascendents recents i de molts d'altres. Aquí comença i acaba el meu orgull xarnego, i no és poca cosa.

Precisament als meus ascendents els hi dec, entre d'altres tantes coses, el haver-se negat a conformar cap mena de guetto i el saber que a les persones se les valora pel que són i no per on vénen. Gent sàbia els meus ascendents (llàstima que això no s'heredi). I és per això hi ha una cosa que no accepto de cap de les maneres: que el fet de ser xarnego suposi un valor positiu o negatiu en termes ciutadans o socials. En aquest sentit em sento molest amb el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. El PSC va anunciar la candidatura de Montilla advertint d'entrada que no acceptarien que ningú utilitzés la seva condició de nascut a Còrdova com un element de crítica. Totalment d'acord. Però llavors jo reclamo, en tant que ciutadà i no pas en tant que xarnego, que el propi PSC no ho utilitzi com un actiu. I a més ho dic convençut de que això no és només el més correcte, sinó el més intel·ligent. I és que els senyors del PSC ja haurien de saber que els xarnegos no som tontos i no ens agrada que ens tractin com a res més que com a ciutadans.

PS Deixo enllaç a l'entrada que realment toca fer per l'11 de setembre (en la meva modèsta opinió).

Una cançoneta i mo n'anem (9)

Tornem al tango, una música feta per contar històries. Avui Malena , dedicada a la millor contadora d'històries, i la més misteriosa, que fa poc he tingut el privilegi de conèixer. Canta Silvana Gregori.

Oci nocturn

El darrer número de Debat Juvenil publica un article de l'inefable (i infalible) Joffre Villanueva. El publiquem també a Les Cosetes perquè ens agrada i volem contribuir a la difussió de La Paraula.





Els joves no surten de festa, fugen de cals pares

Joffre Villanueva
Secretari General del Moviment Laic i Progressista

És un debat recurrent en l’àmbit juvenil, el de l’oci nocturn. Es constata que la gent jove surt de nit, fins a les tantes, consumint tot tipus de substàncies, fent soroll, tenint accidents de cotxe... I normalment es conclou que s’hauria de corregir la situació. O sigui, s’hauria de mirar que no surtin tant, que no surtin fins tant tard, que no facin tant de soroll, que no consumeixin tant i que no es matin. No tothom surt ni ho fa posant en perill la seva salut, però cap societat suporta veure morir als seus joves i cap societat entén que hipotequin el seu futur, d’aquí que s’obri un debat sovint convuls i poc racional. El problema, però, són els esquemes de partida, que són absolutament hipòcrites.

La hipocresia rau en que un pis pot valdre mig milió d’euros, una escola bressol trescents (cada més), i els contractes que permeten assumir aquestes despeses només estan a l’abast d’una elit. Potser algú pensarà que no té res a veure, però hi té, i molt (les enquestes demostren que l’emancipació provoca una caiguda en picat de l’oci nocturn). D’altra banda, resulta difícil trobar joves assumint responsabilitats en l’àmbit públic.

No tenen res a veure els hàbits de la gent jove amb la seva condició socioeconòmica? No tenen res a veure els hàbits de la joventut amb l’actitud de la societat envers ella? Es diu que el problema és que estan mal educats. Considerant que és la generació més ben formada de la història i que són la primera generació no educada en les escoles del franquisme, atribuir la culpa a l’educació és, com a mínim, arriscat. I si l’error no rau en l’educació, aquesta pot ser la solució? Difícilment, oi?. Cal dir-ho, perquè l’educació sembla la solució màgica; quan els joves emprenyen, els adults els tornarien a l’escola, encara que sigui per trobar les mateixes aules tronades i les mateixes mancances del sistema educatiu (que es poden resumir en dos: calers i reconeixement social). Tant difícil és veure que la situació socioeconòmica dels joves determina les seves actituds davant la vida? Vol dir això que hom no és responsable dels seus actes? Doncs sí, sí que ho és, però a partir dels divuit anys no té massa sentit voler educar la ciutadania, això forma part del repertori dels règims totalitaris. Els règims democràtics miren de resoldre les mancances de la població i en darrer terme apliquen sancions a qui es salta la norma. Tant paternalista és la reeducació com la disculpa infinita, i totes dues estratègies són estèrils, no resolen el problema.

Perquè fins ara les estratègies han estat aquestes: Simplemente di NO (persuasió), Ley del botellón (repressió), ocio alternativo (distracció)... Els poders públics han buscat totes les maneres possibles excepte la que tocava (emancipació). És el que ha de fer l’administració, per això la van inventar. Regular, posar ordre, fiscalitzar i donar suport a iniciatives dels propis joves. Habilitar més transport públic nocturn per evitar sorolls i accidents. Promoure una diversificació temàtica i territorial dels locals d’oci nocturn (descongestió dels centres urbans, promoció de l’oci de barri, control de llicències per evitar acumulació de bars i discoteques...). Promoure l’associacionisme juvenil i la participació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. I promoure l’emancipació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. De totes aquestes idees, em quedo clarament amb la darrera. La resta també són necessàries, però admetem d’una vegada que on estigui un pis...

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Els Amics de Romagnoli han tingut l'amabilitat de sol·licitar-me una col.laboració. La penjo aquí per qui pugui estar interessat/da en llegir-la. A continuació reprodueixo la introducció per anar fent boca.
--------------------------------

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui

De bades fugim del focsi el foc ens justifica

Miquel Martí i Pol

La ilustre cofradía de los Amigos de Romagnoli me invita a incorporar mi voz a su debate en torno al artículo El renacimiento de una palabra del profesor de Bolonia. Acepto la invitación con la condición de que se me permita buscar auxilios, y opto por establecer un enlace entre dicho debate y otra conversación respecto a la incidencia de los cambios del trabajo en la conformación de la identidad de las nuevas generaciones de trabajadores. Conversación que venimos sosteniendo desde hace cosa de tres años entre algunas personas vinculadas en mayor o menor medida a los espacios de juventud de CCOO. Facilita esta tarea el hecho de que Juan Blanco, sociólogo y sindicalista inquieto, haya cedido a la presión ejercida por sus contertulios y puesto por escrito algunas de sus aportaciones al debate, escrito inédito del que amablemente ha autorizado el uso(1).

El cuarto hermano Marx, el quinto Beatle y el tercer convaleciente. Plan del escrito

La reflexión de Romagnoli arranca de la constatación de que la palabra “sindicato” está enferma de una polisemia aguda que ha acabado por degenerar en asemia. Como también ha pasado, nos dice el autor, con su compañera la palabra “huelga”. Pero del texto de Romagnoli es fácil deducir que, como no podría ser de otra forma, el dúo convaleciente es en realidad trío, puesto que del mismo mal padece el término “trabajador”. Aquel sindicato de significación más clara que sirvió para que “los hombres de mono azul y de las manos encallecidas” accedieran al status de ciudadanía, no consigue cumplir hoy esta misma función respecto “el pueblo de los hombres y mujeres con vestidos estampados de variados colores”. Y es que el dúo categórico trabajador-ciudadano no pasa hoy por sus mejores momentos, y cada uno de sus componentes ha sido descuartizado hasta el punto de resultar irreconocible.

Estos nuevos escenarios afectan al conjunto de trabajadores, si bien sus efectos resultan especialmente intensos entre aquellos que han accedido al mundo laboral después de que éste haya experimentado importantes cambios en todos los ámbitos. Con lo cual vuelve como un manido flash back la pregunta que toda generación se plantea una vez alcanzada una cierta edad: ¿qué les pasa a los jóvenes de hoy? De las respuestas que demos a esta pregunta dependerá la terapia a aplicar para conseguir que la palabra sindicato nazca por segunda(?) vez con un sentido recobrado.

perles (6)

"Ha habido dos modelos de negación de la vida política en la modernidad: el religioso y el estético. En ambos casos el individuo está seguro de que virtud y felicidad no se pueden lograr ya a través de la participación en los asuntos de la ciudad, sino precisamente retirándose de ella, al monasterio o al cultivo de los sentimientos que de verdad enriquecen a la persona. Un tercer modelo de alejamiento de la modernidad, Robinson en su isla, no puede ser considerado como una protesta ante la vida política sino como un ejercicio literario o económico acerca del individualismo positivo, como reafirmación, por tanto, de que en la isla haríamos aproximadamente lo mismo que la mayoría hace ya en la sociedad existente"

Francisco Fernández Buey
a Ni tribunos. Ideas y materiales para un programa ecosocialista
(obra conjunta amb Jorge Riechman)

El sindicalisme de classe davant les "noves figures laborals"

No fa gaire, la revista Nous Horitzons em va demanar un article respecte la relació del sindicalisme general i les "noves figures laborals" (becaris precaris i tal). Passat un temps aquí el penjo , ni que sigui per a deixar constància de que de tant en tant sóc capaç d'escriure més de tres paràgrafs seguits (això sí, per dir les mateixes tonteries).

Una cançoneta i mo n'anem (8)

Apa, després de tantes olles sobre les cultures nacionals, toca cançoneta. La d'un cant que no és nacional d'enlloc. A la salut del qualcosí flamenquero.

Els examinadors

Astorament, indignació i vergonya. Tres sentiments que fa dies que em provoca el debat sobre el dret a vot dels ciutadans estrangers a les eleccions municipals i pels quals he preferit donar-me uns dies de reflexió abans de fer aquesta entrada.

La proposta d'ICV-IU i PSOE (els cito en aquest ordre perquè són els primers els que han impulsat la proposta i els segons els que s'hi han sumat) per regular els dret dels ciutadans estrangers extracomunitaris a les eleccions municipals respon a una assignatura pendent de la nostra societat. Al respecte només cal dir que la qüestió estava prevista des del primer moment a la Constitució Espanyola (1978) respecte al sufragi actiu que més endavant va incorporar el sufragi passiu com a conseqüència del procès d'integració europea. Que fruit del naixement de la ciutadania europea (Tractat de la Unió Europea), des de 1992 tots els ciutadans europeus residents a Espanya gaudeixen d'aquest dret. Que la proposta d'IU-ICV lluny de ser excessiva, és restrictiva en tant que es basa en una interpretació estricta del text constitucional (vid. articles 13 i 23) pel que fa al criteri de reciprocitat. Al respecte, em limito a remetre'm a la posició de CCOO de Catalunya , amb la que m'identifico plenament.

Però allò que m'ha deixat absolutament bocabadat és la duríssima reacció que ha tingut al respecte el nacionalisme català i la blaníssima defensa(?) de la proposta per part de la socialdemocràcia orgànica catalana realment existent. La qüestió de la immigració fa caure, cada cop més, caretes i en aquest debat n'han caigut unes quantes.

Parteixo de que la base essencial de la democràcia i del sufragi universal és el principi de que tots aquells a qui afecten les decisions puguin participar en les mateixes en plena igualtat. L'única legitimitat requerida per al dret de vot és ser ciutadà (és a dir titular de drets i deures). Qualsevol posició que condicioni aquest dret a altres consideracions com siguin el volum d'impostos que es paguin, el coneixement de llengües, el sexe, o el compartir una suposada "cultura nacional" és simplement antidemocràtica.

Des d'aquest punt de vista, la posició de CiU i ERC de negar el dret a vot o de condicionar-lo a un exàmen de cultura catalana és senzillament autoritària, etnicista, racista i antidemocràtica. És autoritaria perquè es basa en què els drets són una concessió feta des del poder ("no podem anar regalant drets" ha declarat Duran, "la concessió d'aquest dret no és prioritaria" segons declara la ex-consellera Simó) i no una conquesta social basada en la justícia. És etnicista perquè condiciona l'accès a la plena ciutadania a l'assumpció d'una "cultura nacional" (en què consisteix aquesta cultura? qui determina quins elements en formen part?) i considera que existeix una "naturalesa" nacional que no ha de poder ser alterada. És racista perquè cap d'aquests partits ha vist mai cap problema en que un alemany, un suec o un polonés resident a Catalunya puguin tenir dret de vot a les municipals. Totes les pors a la "desnaturalització" han aparegut quan hom es planteja reconèixer aquest mateix dret a ciutadans de països més pobres, en alguns dels quals predominen altres tonalitats de pell i altres religions. És antidemocràtica perquè la democràcia és el poder de tot el "demos" i no només d'una part seleccionada des del poder via oposicions.

Cauen les caretes de la modernitat i queda finalment clar que tant a CiU com ERC existeix un íntim convenciment de que la nació catalana és quelcom que no poden alterar democràticament els ciutadans de Catalunya, perquè els trascendeix. Una essència de la que ells (i només ells) en són els guardians autoerigits.

D'altra banda l'actitud del PSC en aquesta qüestió resulta simplement vergonyosa. Es limiten a mirar a una altra banda, a dir que d'aquest tema no és prioritari parlar-ne perquè no és competència de la Generalitat (!!!) i a demanar en veu baixa a Zapatero que calli i deixi d'emprenyar. Nosaltres tant contents de nosaltres mateixos i resulta que el socialisme espanyol té una postura més democràtica que el català, i que la dreta espanyola manté una postura més democràtica que la catalana (!!!). Ves per on.

Sincerament, les condicions dels països d'origen dels ciutadans estrangers extracomunitaris han de ser duríssimes, només així s'entén que acceptin viure en aquest indret llastimós i indigne en que estem convertint casa nostra.

Finalment llanço una proposta des d'aquesta humil bitàcora als senyors Mas, Duran, Carod i Puigcercós: renuncio ha demanar-los que per a ser candidats hagin de passar un exàmen de cultura ciutadana i democràtica (que pel que veig tindrien problemes per aprovar) a canvi de que ells renunciïn a fer proves de selecció de quins ciutadans són dignes de votar-los (o no).

Una vegada més em quedo només amb ICV-EUA (i van unes quantes aquest estiu).

joves i món laboral a Catalunya

Acabem de presentar en roda de premsa l'estudi anual d'ACCIÓ JOVE sobre la situació de la gent jove en el món laboral de Catalunya. És el segon any que en Joan Calderón (aquesta vegada amb la col·laboració de la Janet Sanz) dirigeix aquest informe que ja es pot consultar a la nostra web.

Alguns apunts/reflexions al respecte:

1. enguany la població jove a Catalunya (de 16 a 30 anys) ha fet un salt en les piràmides d'edat. L'explicació més clara és que la immigració que arriba és jove. Tot i així, han millorat les dades d'ocupació i atur, la qual cosa vol dir que el mercat de treball absorveix tot aquest increment de treballadors.

2. Respecte les taxes d'activitat (gent que treballa o està buscant feina) es produeix una situació que ens obliga a reflexionar sobre tres elements: creix la taxa d'activitat en la població jove (hi ha més joves que treballen o busquen feina), es produeix un allargament de la fase d'estudis i mantenim un 30% de joves que no obtenen cap titulació acadèmica postobligatòria. És a dir, que mentre que un gruix de gent jove allarga els estudis i posterga la seva entrada al món del treball per fer-ho en millors condicions, un terç de la població hi accedeix de molt jove i amb titulacions bàsiques o sense titulació. L'esquerda social entre aquest terç de la població assalariada i la resta és una veritable bomba de rellotgeria social i un obstacle de primer nivell per al desenvolupament econòmic. Sens dubte, aquest fet hauria de ser una prioritat màxima de les polítiques públiques.

3. Com que venim d'una devallada sostinguda de l'atur, la davallada d'enguany ha afectat més a aquells que estaven pitjor, i molt especialment les dones joves. Mentre que pel que fa a homes (joves i no joves) les dades són més estables, les dones i molt especialment les dones joves tenen una mjaor fluctuació en funció de la conjuntrua econòmica.

4. Pràcticament tota la reducció d'atur s'ha convertit en ocupació temporal. Continuem a nivell europeu pel que fa a atur juvenil però amb una temporalitat absolutament disparada.

5. La discriminació salarial la patim principalment per ser joves, no tant per ser temporals. Un treballador jove indefinit cobra de mitjana 500 euros anual menys que la mitjana de treballadors temporals. En el cas de les dones joves la discriminació salarial és triple (per temporals, per joves i per dones) amb un salari que frega la meitat de la mitjana.

Hem aprofitat també per fer valoració de les polítiques de joventut d'aquesta legislatura (ja en parlaré un altre dia). Però sobretot crec que és hora que comencem a dir en veu alta que el futur de l'estat del benestar es juga en clau generacional.

Una cançoneta i mo n'anem (7)

Les vacances ens inspirem. En la seva entrada número 7 (nombre màgic) aquesta humil bitàcora s'honora en presentar la millor gravació de la història de la bossa, amb tots vostés elis regina i tom jobim

El treball

Com que estic de vacances, tinc poques ganes de fer coses, així que avui ens limitem a recomanar aquesta entrada als camarades Ramon i Fabrizio (per raons diverses) que sé que com jo no veuen arribar el dia de començar a currar. I és que el treball dignifica... o no?

Novetats blogsferiques

Ole, ole i ole. Finalment ha sucumbit a la temptació blogsfèrica algú a qui fa temps que s'esperava. Quedeu-vos amb aquest punt de referència que ja ha estat convenientment linkat.

No us en penedireu, paraula de Les Cosetes

La ciutat dels llibres (1)

Si el mito de la ciudad modernista podemos decir que se ha consolidado definitivamente en el imaginario colectivo, aún nos queda seguir "poniendo en valor" y salvar vestigios de la que fue la ciudad obrera, la sombra de la ciudad.

La vida cotidiana en la Barcelona de 1900

Teresa- M Sala Sílex Ediciones, 2005

Quin és l'origen de l'arrós del senyor Perellada? En què consistia la dieta bàsica dels obrers de principis del Segle XX? Quins efectes socials va tenir l'annexió a Barcelona de les vil·les colindants com Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants o Sarrià? Com va desenvolupar-se i arrelar el modernisme?

La resposta a totes aquestes preguntes la trobem en aquest llibre de la ciutat, en que l'autora ens endinsa en una ciutat que està vivint una de les principals transformacions de la seva història. Una ciutat cosmopolita en la que es produeix una arribada massiva de treballadors rurals, el major desenvolupament urbanístic viscut fins al moment, la irrupció d'un moviment obrer fet a cop d'ateneu i sindicalisme anarquista, de l'excursionisme, d'una burgesia ascendent cada cop més allunyada dels menestrals. La Barcelona de les exposicions universals i de la Setmana Tràgica.

Teresa-M. Sala fa un repàs senzill i amé que incorpora les festes populars i el burdells, els tallers dels artistes i els mercats, les fàbriques i l'interior de les cases. Agraïm a l'autora que no hagi buscat refugi en el simple anecdotari "periodístic", sinó que hagi exercit d'historiadora (que és el que és) i cercat causes i conseqüències.

Una bona eina de revisió de la ciutat. Ens agrada i el recomenem.

Txernòbil

Exposició
Hi havia una vegada Txernòbil
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

fins al 8 d'0ctubre

Una bona amiga m'arrossegà a veure la que ha estat la millor exposició que he tingut ocasió de visitar enguany. Mig segle després de la catàstrofe, el CCCB (qui si no?) ha realitzat aquesta exposició a càrrec de la historiadora francesa Galia Ackerman que analitza la catàstrofe des de tots els diferents punts de vista possibles.

L'exposició comença per on havia de començar: quina ideologia va portar a l'única potència mundial energèticament autònoma a apostar per la font d'energia més perillosa que coneixem? "El comunisme és soviets i electrificació" deia Lenin. La modernitat com a productivisme salvatge. És per això que ens atrevim a recomanar que visitin l'exposició el director de La Vanguàrdia, el Montilla i el Mas, els Fornesa i els Rosell diversos. Especialment recomenem a aquells que des del sindicalisme tornen als vells discursos sobre la necessitat d'apostar per les centrals nuclears; a aquests els hi recomanem que es fixin especialment en els rostres de les diferents víctimes (treballadors de la central, habitants de la zona, encarregats de la neteja posterior) hi veuran només els rostres de treballadors i treballadores, no pas els de la nomenklatura soviètica.

Al CCCB hi trobem reflectits la vida abans de l'accident, la construcció de la central, el moment inicial del desatre, la seva "gestió" posterior, els efectes socials i la situació actual. Tres apunts que em van cridar especialment l'atenció:

1. la gestió de la informació: l'accident va a posar a prova la política de "glasnost" que en aquell moment impulsava Gorbatxov. Durant l'exposició van apareixent els protocols de la comissió que es va fer càrrec d'afrontar la situació i "liquidar" els seus efectes. Allà veiem com la preocupació inicial era la d'amagar la informació i la segona, la de recuperar la capacitat productiva. Molt enrera entre les prioritats quedava l'atenció a les víctimes. Un gran encert és la projecció dels telenotícies de TV3 que es van fer ressó del desastre a la llum de la informació de la que disposem avui. Tot un manifest sobre le slimitacions de la informació noticiada.

2. la frivolitat i irresponsabilitat no només dels governants soviètics sinó de l'star sistem nuclear d'occident, minimitzant l'accident i assegurant a la població "que no n'hi havia per tant".

3. l'humor. Diferents pintades escampades durant l'exposició es fan ressó dels acudits que circulaven en aquell moment entre els treballadors encarregats de "liquidar" els efectes del desastre i la població. "Pots menjar qualsevol producte de Txernòbil, això sí has de guardar la teva merda en una capsa de plom". L'humor és sempre present entre les víctimes, com a primera forma de rebelió.

Uns continguts ben plantejats amb un format excel·lent, uns muntatges excepcionals que ens transporten a les diferents fases en que s'analitza el desatre.

Un 10 a aquest treball que recomenem vivament en un moment polític en que s'alcen noves veus que reclamen el retorn a l'aposta nuclear i el productivisme com a modernitat.

capitalisme editorial

Una de les males notícies de l'estiu (força tapada per l'agressió Israelí al Líban i l'afer d'El Prat): l'absorció del Grup 62 per part de Planeta. El grup editorial senyera de l'edició en català cau en mans del gengat Planeta (això sí, amb la perticipació d'Enciclopèdia per allò de guardar les formes). Els processos de concentració de les empreses editorials i la desparició (per absorció) de grups petits i intermitjos no han tingut tanta atenció per part dels observadors de la globalització com els grans grups mediàtics, financers o energètics.

No obstant, hi ha qui s'hi ha dedicat. Aquí deixem tres exemples:

la edicion sin editores

marcsoler22

Andre Schiffrin

felicitats al diputat Herrera

Quan les coses es fan bé cal dir-ho. I el diputat Joan Herrera va destacar l'altre dia al Congrés a les compareixences del Ministre d'Interior i la Ministra de Foment.

La seva, va ser l'única intervenció (a banda de la de Rubalcaba) pròpia d'un polític que tracta de trascendir de la teatralitat oportunista i analitzar amb rigor les situació i l'acció de govern. Va desmarcar-se del fil dominant que posava l'èmfasi en el desallotjament de la pista i les competències per entrar en els errors que van portar a la situació, les alternatives que tenia el govern per haver evitat el problema, i la millor solució un cop la situació havia esclatat.

No hem estat capaços encara de trobar les actes de la sessió, però esperem fer-ho i poder-les penjar.

Elogi de l'urbs (vacances)

Vacances! Com era la vida sense aquest punt d'anclatge anual que són les vacances? En fi, que avui és el meu primer dia de vacances, i entre d'altres coses faré vacances de bloc. Tres setmanetes desconectat. Visca, hurra i bravo.

Per aquestes tres setmanes de vacances (curiositat freaki, sabies que vacances i vaga tenen la mateixa arrel terminològica?) he cercat un destí inhòspit i novedós: la meva ciutat d'exili, la pèrfida Barcelona. Pretenc enfonsar-me en aquesta espai en que fa sis anys que visc i cercar els referents de la meva tornada. El viatge de re-descobriment de la ciutat està vinculat a un projecte que agafo amb ganes (com tots) i que si finalment duc a terme (com gairabé cap) espero poder presentar als amables lectors d'aquesta bitàcora a la meva tornada. En tot cas, m'han acabat de decidir els tours dels dos "presidenciables" per la "catalunya catalana", on han anat a amarar-se de "país".

Crido a tothom a endinsar-se en la ciutat, fugint dels museus, de les aglomeracions de guiris amb barrets mexicans, dels edificis institucionals, del bisturí olímpic o forumil... muntanya amunt, a la bora dels rius que marquen la seva efígie, cercant les seves urpes al nord i al sud... crido a tothom a cercar les places on juga la quitxalla i xerra la vellesa, els bars i "casas de comida" on espetega la fritanga, els carrers sense arbres, els video-clubs cutres, els supermercats de supervivència,h l'espai on vivim i som nosaltres i els nostres.

Crido a tothom a copular amb la ciutat, l'amant eterna sempre denostada pels guardians de la moral. Abandonem lectures d'estiu, platges i parcs naturals... anem a la ciutat.

La ciutat que pud a clavegueram i ciutadania lliure, la ciutat que detesten aquells que voldrien un país arcàdic, les essències del qual han d'anar a cercar lluny de la ciutat i del mar, on com menys gent hi hagi millor. La ciutat no està feta per versos de Mossén Cinto, ni per les visions de l'etern Molt Honorable. La ciutat està feta pels artistes maleits, mestissos, sospitosos: Marsé, Montalbán, Serrat, Gato Pérez, Pere IV, Rubianes... La ciutat es resisteix a ser quadriculada pels unificadors de costums i virtuts, pels seus carrerons la gent s'escapa i es vesteix com bonament li plau. La ciutat és sempre sospitosa i per això cal vigilar-la, amb castells des d'on bombardejar-la o amb lleis electorals que impedeixin que el vot del ciutadà pervers sigui el mateix que el de l'honrat pagès. La ciutat sempre ha estat condemnada: Babel, Sodoma i Gomorra, l'Atlàntida... bombardejada, cremada, investigada... i sempre reneix. Tornem-hi doncs, viatgem al cor de la subversió i retorenem-ne bruts i impurs, com impurs i bruts varem eixir del ventre matern. Potser tornarem havent retrovat els quatre punts cardinals del sentit de l'esquerra social i política, el sentit de ser ciutadans.

Una cançoneta i mo n'anem (6)

En ti estás todo, mar, y sin embargo,

¡qué sin ti estás, qué solo,

qué lejos, siempre, de ti mismo!

Juan Ramón Jiménez

Apunt de començar les vacances deixò aquí la millor cançó de l'estiu que mai s'hagi escrit. Aquesta vegada dedicada a tots aquells que lluny del mar, l'anhelen.

Bocamolls (local-global) (1)

"Es va pensar en mobilitzar altres cossos d’emergència? O fins i tot, per què no? com s’ha fet altres vegades en situacions excepcionals, altres països occidentals i democràtics es fa, sol·licitar, si calia, també per desallotjar, a vegades, els cossos o forces de l’exèrcit? "

Felip Puig
Portamveu de CiU al Parlament de Catalunya

Durant la sessió de la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya amb motiu de la crisi de l'aeroport d'El Prat, i just després de criticar el Govern en matèria d'ordre públic en termes força durs:

És evident que quan un s’ha dedicat durant anys i anys a relativitzar moltes coses i a introduir el pensament feble a la societat, i a defensar els okupes, i els papers per a tothom, i que la droga no mata, i que... i la insurrecció cívica, és evident que a l’hora d’intentar resoldre els conflictes cívics es té una feblesa intrínseca.

i de considerar als treballadors que van ocupar la pista com un grup de treballadors exaltats i segurament molts energúmens que s’hi van anar afegint acaba criticant que no intervingués... l'exèrcit!

I és que pel que es veu, la dreta és la dreta, fins i tot la de les nacions sense estat... I és que, espanyol o català, l'exèrcit ens posa tant.

I com que no va ser l'únic en dir barbaritats aquí deixem l'enllaç amb totes les intervencions íntegres de la sessió. Els amants de Tip i Col no trobaran millor lectura d'estiu.

Fuera de juego

Transcric l'article de la contraportada del darrer número de Por Experienciala revista de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut de CCOO (ISTAS)

Cualquier escolar es capaz de resolver este sencillo problema de cálculo: ¿cuántos años se tardarían en conseguir 1,5 millones de euros con un salario de 3,76 euros al día? Solución: 1.093 años (trabajando todos los días incluidos sábados y domingos sin faltar uno sólo, claro).
¿Una barbaridad? Pues verán: Adidas paga 1,5 millones de euros al jugador francés Zinedine Zidane por promocionar sus prendas deportivas, mientras los trabajadores de Panarub (Indonesia) que las producen tan sólo cobran 47 centavos de euro a la hora, exactamente 3,76 euros al día.

En lo que se refiere a la salud laboral, los trabajadores de Panarub se ven obligados a inhalar el humo de la goma derretida durante todo el turno de trabajo y muchas de ellos tienen quemaduras en las manos por operar con máquinas de cola caliente. Según declaraciones de los trabajadores 'los supervisores solían emplear la violencia contra nosotros, por ejemplo tirándonos un cenicero a la cara'. También denuncian que 'las mujeres solían estar de pie todo el día para hacer sus trabajos y muchas abortaban en la fábrica'.

La lucha de los trabajadores, con el apoyo de organizaciones internacionales pro derechos humanos, está consiguiendo que esta situación cambie poco a poco. En 2004 se logró el reconocimiento de una serie de derechos sindicales lo que ha permitido al sindicato Perubas ejercer una acción reivindicativa más eficaz. No obstante, a finales de 2005, la mayor parte de los líderes de este sindicato han sido despedidos por su participación en una huelga.

En estos tiempos de anestesia neuronal mundial y de encendido patrioterismo balompédico a cuenta de las evoluciones sobre el césped de unas oncenas de supermillonarios, nos ha parecido de justicia hacernos eco del informe que Oxfam Internacional ha hecho público sobre la cruda realidad que se vive en la trastienda del llamado deporte rey. El documento se titula '¡Fuera de juego! Derechos laborales y producción de ropa deportiva en Asia'.

Si en algún momento prefieren apagar la tele leerse el informe, encontraran un resumen en castellano de tan sólo 42 páginas y texto más que asequible en http://www.intermonoxfam.org/

Pueden leerlo incluso en un descanso. O tras la resaca. Una medida preventiva muy recomendable frente al riesgo de asimilación encefalográfica con la pantalla plana (Maruja Torres dixit).

6 reflexions entorn el conflicte de l'aeroport

1. l'ocupació de la pista de l'Aeroport d'El Prat, suposa un abús i un error per part dels treballadors implicats. L'anàlisi de com hem arribat a aquesta situació requerirà un reflexió autocrítica per part dels propis protagonistes, de l'empresa, d'AENA, de les administracions i dels sindicats. Dos apunts: la desconfiança i el referent de que pilots o controladors sempre s'acabin sortint amb la seva tot i la mala imatge social, han estat dos factor claus per entendre els "per què". Respecte el moment, recordar que qui ha decidit prendre decissions complexes just abans de vacances no han estat els treballadors, sinó AENA. Una curiositat, mai no he vist cap responsable polític indignar-se perquè hi hagi gent que es quedi a terra per culpa de la política de over-booking de les companyies. me lo explican?

2. el sindicalisme de classe ha de donar resposta a les necessitats i reivindicacions del treballadors afectats per un determinat problema, però tenint en compte el conjunt dels treballadors. I aquests dies, els aeroports són plens de treballadors que volen gaudir del seu dret a les vacances i que han fet un important esforç econòmic que en molts casos s'ha vist frustrat.

3. entre les reflexions i autocrítiques que cal fer, aniria bé que les empreses i administracions que juguen als aprenents de bruixot fomentant el sindicalisme corporatiu i el fraccionament dels treballadors tinguessin en compte el punt anterior.

4. de totes les claus d'anàlisi possibles (en termes de relacions laborals, de serveis públics, de model d'aeroport, de drets dels usuaris, etc...) s'ha imposat dos idees força: el traspàs de l'aeroport i la necessitat de regular el dret de vaga per evitar els abusos. Qui va dir que el pujolisme ha mort?

5. respecte la qüestió del traspàs: vagi per endavant que crec que seria positiu. Ara bé, que després de 30 anys d'autonomia continuem amb la cantarella de que el traspàs de les competències X a la Generalitat acabarà amb tots els problemes sembla un insult a la intel·ligència. Estic d'acord amb el traspàs perquè crec en les polítiques de proximitat, no perquè pensi que aquí som més llestos. I sincerament: algú creu realment que un cop fet el traspàs de competències serà impossible que es torni a produir un problema com aquest? Decepció: en aquest joc i missatge han entrat tots el partits sense que es pugui diferenciar els d'esquerres i els de dretes.

6. respecte la qüestió del dret de vaga: ahir vaig veure un greu exercici de cinisme al Telenotícies nit de TV3. Per parlar del dret de vaga el presentador ens deia que "molts" advocats laboralistes creien que se n'havia de fer una regulació (s'entén que restrictiva). A continuació uns declaracions de dos advocats, un de Garrigues i l'altre de Cuatrecases. El triple missatge és clar: a) es tracta d'una qüestió tècnica i no político-social (per això parlen advocats i no sindicats, patronals o polítics), b) la postura tècnicament correcta és la dels despatxos que acostumen a defensar uns interessos determinats (per què ningú va entrevistar un advocat del gabinet de CCOO que alguna cosa saben del tema?) i c) els problemes en el dret de vaga es produeixen sempre per abusos dels vaguistes.

No he vist mai ni un sol reportatge de la violència més dura i generalitzada que es produeix en una vaga: la d'aquells empresris que amenacen de manera explícita o implícita els seus treballadors amb represalies si exerceixen el seu dret constitucional a la vaga (no renovació del contracte, no promoció a l'empresa, o simplement "que t'agafin mania").

I l'esquerra política? de vacances mentals.

+informació

blog-parasitisme (6)

Al bloc de l'inefable Paqui Santonja he trobat aquesta entrada amb dades sobre el Líban que em semblen molt adients a l'hora de tenir elements de valoració del que està passant.

A banda d'escriure allà els comentaris, recomano al visitant que aprofiti per fer una ullada general al bloc. Val la pena